dilluns, 29 d’agost de 2011

El mite de l'Impressionisme




A La Caixa van desesperats buscant clients solvents. M’envien una Visa Gold , i sí ho escric en majúscules perquè deu ser molt important rebre una tarja tan maca i daurada ella. D’això deu fer, potser, fa uns mesos ja no ho recordo. Ahir fent  neteja del munt de papers, paperots, cartes i cartes que un rep, i que acumula en una pila, dient, ja m’ho miraré, la vaig retrobar. Relluïa, ella, enganxada en un paper on devia explicar no sé què. Vaig anar al banc per altres afers, és a dir, treure diners per gastar, i de sobte me’n vaig enrecordar i vaig preguntar per què servia: -Pagaments aplaçats. Doncs, no la vull. I la van trencar allà davant meu, pobreta, tan maca ella.
Avui quan encara dormia, sento el telèfon, no m’aixeco, estic cansada. Ja m’he llevat, torna a sonar el telèfon. Sóc, M. de La Caixa, torno ha trucar perquè fa unes mesos et vam enviar una Visa Gold. –Sí, l’he retornada, no la necessito. Ah! Doncs si necessites qualsevol altre servei o tens alguna pregunta ens ho fas saber. Bé, sí ho faré, gràcies. Adéu.

Alguna altra vegada, telefonen a les vuit del vespre per preguntar si vull un crèdit. Realment, els vampirs van desesperats en busca de sang nova.
Apa, ja m’he esplaiat. Bon vent els dugui.
Mentrestant, el professor d'història de l’art m’ha tranquil·litzat un munt perquè jo sempre he tingut mala consciència quan visitava aquest grans museus que hi ha per aquests mons de déu, que són un tostón perquè quan has vist 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11...sales ja començo a estar empatxada de tanta pintura i de tant art acumulat al llarg dels anys i els segles. Vaja que el senyor Renoir és un ñoño, i que pinta moltes pin i pon (senyores, nens i nenes) angelicals, benestants i de bon to. També Manet i Degas, és clar que tret d’algunes obres provocadores i que no eren fetes per ser venudes, i que realment eren modernes.
Que Monet als últims anys de la seva vida, pinta obres increïbles amb una força descomunal i d’una vivesa i modernitat extraordinàries. Que de cap manera se les pot qualificar d’impressionisme, que els francesos saben vendre molt bé, i els americans tenen molts diners per comprar qualsevol cosa.
Que Van Gohg és un geni, sobretot en els seus últims dos anys de vida (va morir amb 37 anys), i que els gravats japonesos una meravella inspiradora de tots ells.
Tampoc us faré aquí un resum de quinze hores, perquè seria una altra ñoñeria.

2 comentaris:

fra miquel ha dit...

M'agraden Monet i Van Gohg.
Així que t'has enfrascat en coses de pintors durant 15 hores!
Qué bé.
Jo fa temps que no visito museus de pintura. Potser per això de que veure tantes sales en poc temps mareixa.
A l'ultim lloc que em va passar això és al CCCB amb la expo de fotos de BRANGULÍ. No m'esperava tantes sales plenes de fotos d'ell. Més de dues hores vaig estar per veure-les totes.
En canvi la de CATALÀ ROCA a la Pedrera em va semblar més digerible. Tot i que les últimes sales tampoc em varen interessar massa.
Petons

PS: Als de la Caixa (O qualsevol altre entitat xuclasang)... ni aigua!!

macondo ha dit...

L'exposició d'en Brangulí la vaig veure com un coet, no tenia temps, hi haig de tornar amb més tranquil·litat, un dia d'aquests.