 L'aigua roba gessamins al cor de la nit morena. Blanca bugada de sal pels alts terrats de la pena. Tu i jo i un bes sense port com una trena negra. Tu i jo i un bes sense port en vaixell sense bandera. El corb, al fons de l'avenc, gavines a l'escullera. Carbó d'amor dins dels ulls com una trena negra. Carbó d'amor dins dels ulls i els ulls dins de la tristesa. La tristesa dins la mar, la mar dins la lluna cega. I la lluna al grat al vent com una trena negra. Maria Mercè Marçal |
divendres, 25 de març del 2011
Cançó del bes sense port
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Maca la poesia i la foto.
Aquests esculls semblen un dit que assenyalen el cel.
Ja has trencat la pausa, la tranquil·litat, el descans...me n'alegro!
La poesia és trista, no sé per què sembla que tothom vulgui allunyar-se i no parlar de les tristeses de l'ànima quan tots sabem que formen part de nosaltres mateixos. La foto, en canvi, em recorda moments agradables de l'estiu a l'Estartit.
Com ens agrada veure en la natura formes antropomòrfiques,oi? Jo també vaig pensar una cosa similar, tot i que a mi em recorda més una mà que emergeix del mar com demanant ajuda o com qui aixeca el dit índex dient: sóc aquí!
Sí, arribo de l´illa que se´t va resistir fa uns mesos ( o això vaig entendre).
Allà també hi ha pedres que simulen formes i costa retallada pels embats del mar i el vent. Potser vinc tant obsedida amb elles que no he reconegut les meves.
Ara em flagel·laré una estona, no pot ésser això!
Aaara hi caic! Vols dir Sicília. No era l'illa que es va resistir, sinó els controladors aeris, però com vas afirmar no es mourà del seu lloc, sempre s'hi pot anar. Tot i que en aquests moments fa una mica de por amb tants avions sobrevolant la zona.
Què és això de flagel·lar-se? Si encara no ha arribat la Setmana Santa!
Publica un comentari a l'entrada