dissabte, 25 de setembre de 2010

Peix, peixet...


Enveja de ser home, o els peixos salten de la peixera.


De molt petita a l’escola ja volia ser un nen. Quan havia de triar un novio escollia una noia, i els seus companys de joc, tots nens, li deien que això no era possible que només es podria casar amb un nen, que les nenes no podien casar-se. Feia poc que s’havia aprovat la llei que permetia el casament entre persones del mateix sexe, però ella era massa petita per saber-ho.
Un dia ho explicà a la seva mare i, aquesta li assegurà que els seus companys de classe estaven equivocats, que les seves mares eren tan masclistes com els pares que els explicaven que les parelles només ho podien ser de sexes diferents. Digues als teus companys i companyes d’aula que no coneixen quina és la realitat diària i la realitat legal d’aquest país. Però ella també era encara molt jove per entendre la complexitat de la realitat dels adults.
A l’escola se celebrava la diada de Sant Jordi, així que als mestres i a les mestres se’ls acudí una idea brillant. Els farien un retrat d’aquells en què un/una només hi posa la cara, el vestit emmarcava el rostre de l’infant. Les nenes lluirien un vestit de princesa llarg i pompós, mentre que els nois se’ls guarnia amb una disfressa de cavaller amb casc i llança figurada a la mà de dibuix i de cartró-pedra de tamany natural que havien confeccionat amb molt d’enginy aquests/es mestres del segle XXI.
Quan va ser l’hora de posar per al retrat la M. es dirigí naturalment cap al cavaller, una veu, cridà, on vas! A tu et toca posar amb el vestit de princesa. La M. quedà perplexa, ella volia el retrat de cavaller ja que el vestit de princesa no esqueia a les seves expectatives. Malgrat tot, la seva mare encara guarda aquell retrat com a mostra de l’escola igualitària en què tots creien que estaven educant als seus fills i filles.
La M. tenia una sensibilitat especial, quan era molt petita escrivia poemes, però se n’avergonyia perquè cap altra nen o nena ho feia. Tenia molt bona memòria, però se n’amagava i no en feia exhibició pública per por que els altres se n’enriguessin. Llegia a una velocitat notable, i pronunciava sense errors paraules que molts adults no entenien.
El seu aspecte físic era d’una nena forta, alta i de cabells curts, els volia com els nens i, de tant en tant, es canviava el nom femení per un de masculí.
La roba que vestia era íntegrament comprada a la secció de roba de nen, no suportava que els pantalons se li arrapessin, ni que hi hagués en ella flors ni colors llampants.
Li agradava jugar amb nens a l’hora del pati i també amb nenes. Compartia llibres i lectures amb els companys i companyes que ja sabien llegir llibres gruixuts com ella.
Tenia obsessió per la música,  volia tocar la guitarra i s’aprenia de memòria qualsevol cançó que sentís més d’una vegada. Difícilment se la sentia cantar en veu alta degut a la vergonya que l’acompanyava sovint.
Quan va anar creixent va perdre parcialment aquesta vergonya, se la sentia cantar per a ella mateixa, i s’inventava cançons i melodies.
D’aquesta manera va anar creixent i fent-se gran, sentint-se a voltes un aneguet lleig entre les nenes que li deien que no era guapa. I ho era molt, amb aquella cara pigallada i mirada d’ulls blaus.
Molts pensaven que seria lesbiana, potser sí potser no, això no era important. Ni en cap cas, era enveja de ser nen, només volia ser tractada igual que els nens per a poder tenir les mateixes oportunitats.
I com dirien al final de la pel·lícula: qualsevol coincidència amb la realitat és pura ficció, i els peixos salten de la peixera.

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Aquests peixos estan atemorits pels tiburons o per les sirenes?
M'ha agradat molt el teu relat. Fa pensar en la desigualtat que patim aquelles persones que volem ser nens.

macondo ha dit...

Aquests peixos volen viure fora de la peixera, més enllà hi ha un gran llac on viuen en llibertat.