De la diàfana fredor del llac
emergeix d’aigües mal·leables
el cigne en el seu plor.
Bat, mou i remou l’aire dolç.
En l’esllanguiment,
s’agita i decau.
Panteixa la remor,
aleteja ferida de sageta d’amor.
S’esvaeix en l’alè el dolor,
s’abat en la mort.
(Tot passat és una relectura des del present)
2 comentaris:
Quan el present crida al passat, no sempre és per nostàlgia. Aquesta relctura que menciones ens pot fer comprensibles moltes coses.
Ben rerobada en la bellesa del cigne que s'esbaeix i esdevè aire...Ajuda a oxigenar els pulmons.
Estic contenta i t'ho dic.
Doncs, si tu estàs contenta jo també. Sempre trobes nous sentits a les paraules.
Publica un comentari a l'entrada