dimarts, 27 de juliol de 2010

Odette





De la diàfana fredor del llac
emergeix d’aigües mal·leables
el cigne en el seu plor.
Bat, mou i remou l’aire dolç.
En l’esllanguiment,
s’agita i decau.
Panteixa la remor,
aleteja ferida de sageta d’amor.
S’esvaeix en l’alè el dolor,
s’abat en la mort.

(Tot passat és una relectura des del present)

2 comentaris:

Pilar ha dit...

Quan el present crida al passat, no sempre és per nostàlgia. Aquesta relctura que menciones ens pot fer comprensibles moltes coses.
Ben rerobada en la bellesa del cigne que s'esbaeix i esdevè aire...Ajuda a oxigenar els pulmons.
Estic contenta i t'ho dic.

macondo ha dit...

Doncs, si tu estàs contenta jo també. Sempre trobes nous sentits a les paraules.