Aquesta cançó tan antiga basada en un poema d’ Amado Nervo (traducció literal: d'un home que s'anomena "estimat nervi" ), i actualitzada a dia d’avui en aquest bloc/blog pren vigència com tots aquells pensaments que de sobte ens vénen al cap. Mai cap cançó es canta en el passat sinó que cada nova mirada sobre ella l’actualitza en algun aspecte de la seva lletra. Només a través de la mirada cap a l’interior i cap a l’exterior podem assolir un bri de veritat basada en la nostra raó, i en les raons dels altres. Si som capaços d’entendre els perquès propis i els perquès dels altres podrem ser feliços.
Els castells interiors solen ser fruit de la repressió. En altres èpoques i altres societats més tancades la repressió provenia de l’exterior fins que s’interioritzava, avui en les nostres societats postmodernes la repressió és més subtil, però segueix existint en el nostre interior perquè seguim interioritzant-la de la mateixa manera, tant per part dels homes com per part de les dones. Trencar aquests búnquers costa, però ningú ha dit que fos fàcil.
(Escric mentre penso en cartes d’amor(darrera actualització) escrites en català, castellà, francès, italià, anglès, alemany, flamenc ...mentre tinc un ordinador per escriure, escolto un reportatge en anglès i alemany sobre un paradís perdut al Pacífic...mentre signo com a Macondo...i ens acontentem en/amb una societat paranoica. )
Cada vegada tinc més clar que aquest bloc té els dies comptats!
6 comentaris:
Carai, segur que en Corto Maltès no ha rebut pas tantes cartes d'amor com tu !!
I no tanquis el bloc. En aquesta societat que tant bé cal.lifiques, fan falta espais com aquest.
Trobo difícil entendre els perquès, siguin de qui siguin. No obstant això, sé el que costa també no preguntar-se.
La cançó té una lletra preciosa. La teva sensibilitat sap triar bé.
Si tanques aquest espai, només et diré fins demà.
Potser perquè no ha fet els mèrits suficients per rebre-les. Sí, potser m'ho repenso perquè allò de la igualtat no ho acabo de veure clar!
La meva sensibilitat segurament triaria una altra cosa, però no sé si triaria jo. Costa...costa no preguntar-se, i costa car...els déus sempre et castiguen amb allò que vols.
El món dels blocs estaria orfe sense el teu...que els dies comptats siguin molts....
Els castells interiors fruit de les repressions o de les pors...poden derruir-se subtilment poc a poc ...encara que costi...res és impossible...Macondo un món literari , surrealista i també poètic ha de seguir perdurant perquè la saga dels Buendia no quedi en l'oblit del temps
Ups! No sé si es tracta de la saga dels Buendía, o de la saga de Macondo, en tot cas el projecte era traslladar Macondo a un lloc més propici, però sembla ser que Macondo està envoltada d'aigua, tot i que la idea d'una Península encara preval perquè per algun lloc deus haver entrat!
Publica un comentari a l'entrada