Fa ben pocs dies que he acabat de llegir l’última novel•la de Saramago, Caín. Avui me n’he assabentat de la seva mort. Set de les seves obres m’han acompanyat durant hores de lectura. De totes elles la que em va impactar més va ser La caverna, deu ser per deformació professional. Quina bona tria la professió de terrissaire, aquell que pot modelar noves formes d’estris que ens acompanyen en el bon viure. Formes de recipients que des de fa milers d’anys ens han acompanyat com a membres d’una mateixa tribu i que cada vegada es desdibuixen, destrueixen, desapareixen del nostre entorn i, poc a poc, nosaltres amb elles. Segurament és una visió romàntica del passat, noves formes van prenent vida en el present en forma d’aparells més sofisticats que ens fan la vida millor? Més humana o més semblant a aquests aparells tan sofísticats com el que ara mateix faig servir per escriure, i per comunicar-me amb vés a saber qui vulgui llegir aquest escrit que serà penjat en un blog. Què en sabien els terrissaires de blogs, d’internet i de relacions amistoses a distància. Què en diria Plató d’aquest món virtual? “Quina escena tan estranya descrius i quins presoners tan estranys, són iguals a nosaltres” Plató, República, Llivre VII.
De Caín en tinc subratllats alguns paràgrafs interessants.
Una conversa entre déu i caín:
És molt senzill, he matat abel perquè no et podia matar a tu, si fos per la intenció estaries mort, ... Direm que és un acord de responsabilitat compartida per la mort d’abel, Així doncs reconeixes la teva part de culpa,Sí, però no ho diguis a ningú, serà un secret entre déu i caín,...
Sobre la universalitat de l’ésser humà:
Que ells no van dir aquestes paraules és més que evident, però els dubtes, les sospites,les perplexitats i el fet d’avançar i recular en les argumentacions i van ser...Si el resultat és ara coherent, també ho devia ser llavors, perquè, al capdavall, tots som traginers i avancem pel mateix camí. Tots, tant els savis com els ignorants.
Sobre el llenguatge:
Com tot, les paraules tenen els seus quès, els seus coms, i els seus perquès. Les unes, solemnes, ens interpel•len amb un aire pompós, donant-se importància, com si estiguessin destinades a grans coses, però després es comprova que no són més que una brisa suau incapaç de moure una vela de molí, mentre que altres, de les comunes, de les habituals, de les de cada dia,resulta que tenen conseqüències que ningú s’hauria atrevit a preveure, no havien nascut per a això i tan mateix han capgirat el món.
Així ha de ser que les paraules capgirin el món.
8 comentaris:
A mi també em va agradar " La caverna". Els temps moderns, les noves formes de vida, de comunicació...no sé si Plató tindria un blog, ves a saber, pel poc que sé de filosofia, el mite de la caverna és avui més vigent que mai.
Saramago, pel poc que he llegit d´ell, parla a través d´homes senzills que tenen en canvi, una humanitat molt fonda. El vell terrissaire n´és un bon exemple. Penso que en Saramago en devia tenir moltes coses pròpies, d´aquest vell terrissaire.
Jo crec que Plató seria un blogaire de primera fila, com podria deixar passar l'oportunitat de tenir una acadèmica amb tants alumnes a la seva disposició. El que no sé si els escrits del blog formarien part dels ensenyaments esotèrics o dels exotèrics (és a dir,per als iniciats o per al gran públic).
El seu orígen humil fa que tingui una visió del món gens humil i artesanalment ben elaborada.
Bona nit
I així és.
Bon diumenge.
Així hauria de ser, però avui estic un pèl escèptica.
Hi ha dies de tot, això li passa al més pintat.
Ànims
Sí, però jo no sóc el més pintat.
Gràcies i bon diumenge.
Era una expressió com una altra.
Res més.
Ja sé que només era una expressió, però, de vegades, m'agrada anar una mica més enllà. Tampoc gaire més, no et pensis.
Publica un comentari a l'entrada