Guaita l’arbre de l’amor del meu jardí, cada hivern el podo severament, esperant que els sentiments s’adormin per sempre, esperant convertir-me en un eremita.
A voltes una branca mor i es corseca, els insectes improvisen el seu cau, s’apoderen de l’interior llenyós i càlid però sense vida. Autòmats que no reconsideren cap ordre, que compleixen fidelment els manaments del seu superior, formiga reina que esclavitza els seus congèneres, tèrmits arrenglerats que desfilen al toc de marxes militars, que lluiten per no compartir la seva vivenda, el seu menjar, la seva organització. La branca mor.
Una branca brota de nou cada primavera, del tronc emergeixen flors que s’arrapen amb l’esperança de renovar-lo, de reviure amb la llum del sol, d’alimentar-lo amb saba nova.
Intricat laberint , ramificació de dolor i color, de mort i passió.
8 comentaris:
No hi ha millor injecció de saba per als borrons dels arbres eremites que un gran esclat anàrquic de vida.
Saps? A un parc que hi ha a prop de casa hi ha arbres de l'amor. Com el que mostres. Em sobta que les flors surtin abans que les fulles. Que aquestes tinguin forma de cor i que els fruits s'assemblin a les garrofes. Has trepitjat mai descalça la catifa que creen les fulles de les flors en caure? Sents la mateixa sensació que quan canta Serrat al cançó que has penjat avui.
Gràcies, pel cafè en un carrer ple de vida.
M'oblidava...Has de buscar un remei per eradicar d'un arbre tan preciós l'exèrcit d'ocupes.
Tranquil·la els tèrmits han estat eradicats, llàstima que han deixat algunes branques mortes, però això forma part de la vida mateixa.
Em passejo pel teu comentari descalça i noto la vida que em traspassa de baix a dalt.
Hola! No veig que hi hagin relats en castellà! Hi ha un tal Macondo a
http://www.relatscurts.tmb.cat/
que solia publicar en castellà els seus relats - de fet, n'havia escrit uns quants de més curts que estaven prou bé, i a la gent els hi agradava - i fa un temps va publicar-ne un últim dient que no tornava a publicar allà, abans de que es fundés www.elpenultimovagon.blogspot.com
Aquest podria ser el seu blog, ja que algunes inquietuds literàries encaixen, per això deixo aquest missatge aquí. Potser m'equivoco!
Si reconeixes la firma, potser ho agafes tot xD
FD Sir Darkest
Em sap greu però em sembla que no reconec la firma.
De totes formes gràcies per passar.
Tossuda la natura, tossuda, tossuda. Tot un laberint ple de preguntes que es van repetint estació rera estació.
Tant de bo la mantinguem viva, perquè pogui morir i tornar a néixer, i ho poguem veure.
M´agrada el teu rigor podístic.
Tot i que la poda és l ´ art de la justa mesura.
I tant que ho és de tossuda, fixa't aquest any: hem passat de l'hivern a pràcticament l'estiu, sembla que s'hagi avançat el canvi d'estació. El meu arbre de l'amor no és mort, brota cada any per molt que el podi, deu voler dir que no he estat tan severa com em pensava...i no eren les virtuts allò de la justa mesura (Aristòtil)!!!
Espero veure-ho en vida seva!
Publica un comentari a l'entrada