dissabte, 8 de maig de 2010

EL CAMÍ


Camí que em menes i mai no ets igual,
ara la vall i les verdes pastures
deixes enrera, i travessar et cal
l'hort dels raïms i les pomes madures,
dels reguerols per on l'aigua s'esmuny,
i de les molses amigues i gerdes;
l'hort que suara jo veia tan lluny
i l'ull m'omplia de tremolors verdes.
Camí que em menes,quan surtis de l'hort
¿seràs encara suau com ets ara,
o en la muntanya d'enfilaràs fort,
o t'abatràs en la pendissa avara?
¿Seràs potser a l'altra banda finit
i ja els meus passos podrien comptar-se?
Camí que em menes i encara ets florit,
camí que has pres la meva joia esparsa
i dels teus marges fidels l'has cenyit:
ara que el peu és llisquent i les hores,
el teu finar no em doldria ja pus,
que el dolç amat s'enllaçava a mes vores
i amb un mateix caminar te'ns enduus.

Clementina Arderiu

Com que jo no ho hagués dit millor, traspasso el comentari del darrera al davant, o de baix a dalt de la Pilar. Perquè les paraules són importants com la vida mateixa. I sempre m'han abellit més els punts i seguit que els punts i apart.

Hi ha múltiples rumbs que esdevenen personals i únics amb cada persona. Camins de partida. També hi ha rumbs que són comuns. Aquests els trobem en moments determinats i en gaudim, deixant enrere la soledat individual i acollim soledats compartides. M'agrada deixar que aquest camí em porti a múltiples punts i seguit.

7 comentaris:

Pilar ha dit...

Hi ha múltiples rumbs que esdevenen personals i únics amb cada persona. Camins de partida També hi ha rumbs que són comuns. Aquests els trobem en moments determinats i en gaudim, deixant enrere la soledat individual i acollim soledats compartides. M'agrada deixar que aquest camí em porti a múltiples punts i seguit.

Pais secret ha dit...

La Pilar acostuma a tenir la paraula justa en el moment oportú .Els seus comentaris despleguen ventalls de significats,camins nous que donen la volta al sentit real dels pensaments.
És tot un detall afegir el d´avui al poema de la Clementina Arderiu(poc reconeguda i amagada sempre rere l´ombra allargada de Carles Riba).
La vaig conèixer als dinou anys a partir d´un poema preciós que es diu El Mariner i avui l´he recuperat.

Pilar ha dit...

Gràcies, Macondo, per empetitir el teu espai amb la intenció d'encabir el meu.
Les paraules agafen forma quan podem compartir, aprendre, mostrar o ensenyar. Llavors esdevenen converses plenes d'aquests punts i seguits que tant t'agraden. Un llarg camí, sempre sobtant que paga la pena fer-ho.
Amb el teu permís, li agraeixo a País secret el que em diu aquí.

macondo ha dit...

Aquest poema conegut, sobretot, per la cançó popular A la voreta del mar,era,juntament amb la sardana l'Empordà,una de les cançons que sempre taralejava el meu pare, i vés quina casualitat, els vents mariners i les brises t'han dut fins aquí.
I com bé dius, cadascú troba significats diferents a cada poema, cosa que ens enriqueix sempre. Me n'alegro que l'hagis recuperat.

macondo ha dit...

De cap manera empetiteixo res, ben al contrari, afegeixo, com has fet tu mateixa moltes vegades.

Pais secret ha dit...

El poema al que em referia és aquest:

El mariner

Quant de temps que fa,
—dies i setmanes—
que Madhu té al moll
la barca atracada,
amb l´estiba a punt
i branda que branda.
Si ell me la deixés,
jo l´aparellava
amb cent rems alats
i cinc veles blanques.
No aniria pas
a mercats ni a tràfecs;
perquè al lluny jo hi sé
l'illa de les fades:
l'enronden set mars,
tretze rius l'amaren.

Però en ton racó
tu no ploris, mare,
que jo no faré
com féu Ramatxandra
que trigà tants anys
a tornar a casa.
Seré com el rei
d'aquella rondalla;
i duré al vaixell
tot el que m'hi càpiga.
També el meu amic
jo vull emmenar-me'n.
1 al lluny cercarem
l´illa de les fades:
l'enronden set mars,
tretze rius l'amaren.
Farem vela en ser
que llustregi l'alba.
Al migdia, quan
tu estaràs banyan-te,
nosaltres serem
ja a un altre reialme.
Passarem el gual,
deixarem la plana.
En pondre's el sol
ja ens tindràs a casa.
De tot el que hem vist
t'en faré contalla.
Perquè al lluny jo hi sé
l'illa de les fades:
l'enronden set mars,
tretze rius l'amaren.

I mira per on, ara he sabut que és una traducció de l´original de R.Tagore. La vaig conèixer de la
mà de Josep Tero, que en va fer un valset. A partir d´aquí em vaig comprar l´antologia de C.Arderiu.

La cançó de la qual tu parles també la recordo haver-la escoltat asseguda sobre els genolls de les meves àvies.

macondo ha dit...

Gràcies per l'aclariment,així doncs anirem a cercar l'illa de les fades!