diumenge, 21 de febrer de 2010

D’un conte de Nadal

Asseure’s al galliner del Covent Garden és tota una delícia per observar les anades i vingudes de platea i de les llotges adjacents. Dempeus pots copsar la profunditat de tot l’escenari i des de la distància una perspectiva diferent, no calen monocles per endevinar el tipus de vida que porten aquell parell de nenes vestides de setí, d’un blanc immaculat, acompanyades de llurs progenitors per gaudir de l’espectacle. Una monòtonament feliç vida de princesetes allunyades del món real del carrer. Més enllà i en una llotja de segona categoria hi seu una nena abillada amb una samarreta negra i vermella, pantalons amples que es recullen al final del camal amb una cinta que els infla lleugerament, morena i amb el cabell curt. La mirada blava i penetrant es fixa en el moviment de les ballarines que fan cabrioles damunt de l’escena. Està sola, no necessita acompanyants per reviure el conte de Nadal. Té un trencaclosques a la mà que recompon a partir del ritme de la música que sent en el seu interior i que compassa amb els sons que arriben a les seves oïdes. Amb una mirada neutra i clara que denota una intel•ligència superior forjada a cops de notes musicals viscudes a la infantesa.

4 comentaris:

Pilar ha dit...

...I, finalment, el món de somni s'esvaeïx. Ja no hi ha batalles, ni rius de llimonada, ni ballarins arribats d'arreu que ballin per a ella.
Preciós conte.

macondo ha dit...

Però, Pilar, el somni de Clara és real com la vida mateixa, així que cada paraula del "conte" està basat en la realitat més viscuda i sentida.
Bona nit

Pilar ha dit...

Afortunada Clara, doncs.
Dolços somnis.

macondo ha dit...

Bona tarda, acabo de veure el comentari. Gràcies, he dormit molt bé, i a més fa un dia preciós i assolellat. Així que, què més es pot demanar?