Això era i no era, era un món feliç i no ho era…
Maria Aurèlia Capmany
És ben fàcil, en literatura, presentar personatges d’una peça –que és el que la gent busca als telefilms-, que no facin mal, personatges adients per a ser reconeguts: les persones de la vida que ens volten semblen així, d’una peça, senzills de definir. Estem acostumats a ocultar tot allò que és tèrbol, complicat, contradictori. No ens podem passar la vida analitzant la gent, tenim massa feina, el guió quotidià ha estat escrit perquè la vida s’escoli sense entrebancs, de manera pràctica i eficaç. Però la literatura es venja i, com que no és la vida, es fa ambigua. Tot sovint els personatges entren en conflicte davant la mirada perplexa d’aquell que se’ls ha inventat. Ja no prevalen les opinions de l’escriptora, les seves criatures volen. Per dir-ho en paraules de Dostoievski, Déu i el Diable s’estan fent la guerra i el camp de la batalla és el cor de l’home. Qui escriu és un creient del bé i del mal.
Les mil i una nits
T’explicaré històries fantàstiques, reals i irreals, de mons imaginaris basats en veritats fictícies i en ficcions reals. Penjaré encanteris de bruixa càndida i sortilegis benignes, em disfressaré d’al·legories de mil colors i olors. T’explicaré històries de la Sira i de l’Aris que són i no són l’anell de Giges.
Història d’un clic
La Sira es desvetlla cansada,obre la finestra per ventilar l’estança, per ella s’escapen veritats i mentides. Entra l’aire fred del matí i renova l’ambient., surt al carrer, pren un cafè i llegeix el diari. Passeja a prop del riu, camina lentament deixant que el sol descansi a la pell, trepitja el gel relliscós de la vorera i un rajolí de riu flueix lentament fins arribar sota el pont on l’aigua s’estanca. La Sira enfila l’escala espiraliforme i estreta del seu pis, s’agafa a la barana per ajudar-se a remuntar el costerut tram que porta fins l’entrada del seu diminut apartament. Allí descansen tots els somnis i records de tota una vida, arreplegats i guardats sense massa cura. Arreu trossets de vida floten penjats de les parets, velles fotografies del seu fill, ara ja gran. Quadres comprats en viatges fets arreu del món. Fotografies de paratges i de gent que mai tornarà a veure però que la seva càmera immortalitzà per un moment, cares que no seran portades de cap revista ni guanyaran cap premi perquè ni van ser fetes amb aquesta intenció ni quan les prenia era capaç de prendre la distància suficient per arribar a ser objecte d’observació o reflexió per a ningú més que per a ella mateixa. L’horroritzava la idea que les persones poguessin acabar en una galeria per a ser exposades com una natura morta. Tenia muntanyes de fotografies que un col·leccionista hauria volgut per a ell mateix. Era capaç de captar els moments de quotidianitat que reflecteixen tota una vida. Mai demanava permís per a la instantània ja que ella mateixa en formava part. Pensava que en el precís instant del clic, hi havia algú més que alhora els retratava amb un altra clic, i així fins a l’infinit.
6 comentaris:
I tal vegada eren molts els clic que capturaven una mateixa imatge.
Can "Ja en tic prou", em va captivar quan feia fila per entrar al museu del davant.
El primer que se'm va acudir és que qui hi vivia estava fins als nassos de tants clic.
És curiosa la idea del teu post...Qualsevol cosa, qualsevol persona, podem formar part del joc de llums d'una fotografia.
Tot i així, som extres desconeguts, per l'atzar d'un clic.
Crec que has captat ben bé l'essència del que volia expressar!
A vegades, quan em creuo amb una persona pel carrer que mai he vist i probablement mai tornaré a veure, em ve al cap una imatge d´una vida passada a camera molt,molt ràpida fins al punt mateix de l´encontre amb la meva persona. És com un clic també. Infinits clics, en definitiva.
I parlant de clics, l´altre dia vaig descobrir un raig verd en una de les darreres fotos que vaig penjar l´any passat al blog. Ho va captar la càmera, però. Jo no el vaig veure. Aquestes són la mena de coses que m´agraden dels blogs veïns.
Un raig verd no és el mateix efecte (metereològic)òptic que es produeix quan s'observa l'aurora boreal, però s'hi assembla. Si més no comparteixen la mateixa qualitat sensorial, que és la percepció visual del color verd. Però una percepció sensorial és només una qualitat secundària, per tenir una idea més aproximada del què és una substància cal combinar qualitats primàries i secundàries. A mi també m'agrada descobrir altres perspectives als blogs veïns encara que qui hagi fet el clic només ens mostra la pròpia perspectiva.
I quines serien, les qualitats primàries ?
qualitats primàries i secundàries HIST.
Distinció pròpia de la filosofia i la física corpuscular del s. XVII, establerta inicialment per Robert Boyle en la seva Història de les qualitats de les partícules (1671), qui, inspirant-se en l’antiga distinció de Demòcrit entre qualitats convencionals i reals de les coses i la distinció escolàstica entre sensibles propis i sensibles comuns, entén que les primàries són objectives i les secundàries subjectives. Les qualitats primàries (solidesa, extensió, figura, forma, moviment o repòs i número) existeixen de manera objectiva en les coses, mentre que les secundàries (gust, color, gust, so, calor, etc.) existeixen només en el subjecte, que rep passivament l'acció d'un «poder» que les coses exerceixen a través de les qualitats primàries.
També van admetre aquesta distinció Galileu, Hobbes, Descartes i Gassendi. Es deu a Locke, no obstant això, la formulació definitiva de les característiques de les «qualitats primàries» i de les «qualitats secundàries». Aquestes qualitats, juntament amb les potències o poders, formen segons Locke el conjunt de la substància, aquest quelcom desconegut, que està més enllà de les qualitats primàries i secundàries i que és el seu suport (veure text).
Berkeley va criticar aquesta distinció considerant que tant les primàries com les secundàries són simples alteracions del subjecte i que, per tant, no hi ha més substància que la percepció, reduint, per tant, tota sensació a fenomen. Hume va mantenir un fenomenisme semblant al de Berkeley i va criticar, a més, de manera específica la idea dels poders ocults en les coses.
Veure també: qualia.
Aquí tens la informació més o menys completa.
Puc afegir una possible resposta?
MR: Molt Retorçat, tot plegat.
Mira ara m'ha sortit un rodolí!
Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada