L’art de la discussió és l’art de la guerra: l’únic que compta és la victòria final per molt falsos o equivocats que siguin els nostres arguments. La millor arma de destrucció massiva que tenim per aquesta guerra és el llenguatge.
Estratagema I
L’ampliació. Portar l’afirmació de l’adversari més enllà dels seus límits naturals, interpretar-la de la manera més general possible, agafar-la en el sentit més ampli possible i exagerar-la. Restringir, però, la pròpia afirmació en el sentit més circumscrit possible i en els límits més restringits, perquè com més general esdevé una afirmació més fàcil és d’atacar. L’antídot és la formulació precisa del punctus o status controversiae.
Estratagema 2
Utilitzar l’homonímia per estendre l’afirmació plantejada també a allò que, encara que tingui el mateix nom, poc o gens té en comú amb la cosa en qüestió; després donsr-ne una negació brillant i així fer veure que s’ha refutat l’afirmació.
Estratagema 3
Prendre l’afirmació presentada de manera relativa, com si es presentés universalment, o almenys entendre-la des d’un aspecte ben diferent i rebutjar-la després en aquest segon sentit.
Estratagema 5
Per demostrar la pròpia tesi també podem utilitzar premisses falses si és que l’adversari no admet les certes, o perquè no en reconeix la veritat o perquè veu que la nostra tesi se’n deduiria immediatament. Aleshores agafarem tesis falses però certes ad hominem, i argumentarem ex concessis a partir de la manera de pensar de l’adversari. De fet, es pot arribar al cert amb premisses falses, però mai al fals amb premisses certes. De la mateixa manera, podem rebutjar tesis falses de l’adversari per mitjà d’altres tesis falses, que ell mateix considera certes. De fet, ens enfrontem a ell i hem d’utilitzar la seva manera de pensar.
Així fins a 38, a l’ultima estratagema hi ha una cita de Hobbes: “Tots els plaers de l’ànima i tots els ardors rauen en el fet de tenir algú, amb comparació amb el qual podem tenir un alt concepte de nosaltres mateixos”.
4 comentaris:
Shopenhauer...saps ? no m´han agradat mai els debats. Sempre en fugo o em callo. Necessito massa temps per madurar les pròpies opinions i les dels demés, per poder respondre.
Em passa com els boomerangs : a la que obro la boca, sempre tinc la sensació que les meves pròpies paraules acabaran sobre la meva nuca. D´això en Shopenhauer en sabia molt.
Penso que tenir sempre raó no és un art, sinó una equivocació.
De vegades tinc aquesta mateixa sensació que descrius, també penso que la tenim tots, i crec que és millor tenir-la que no pas obviar-la, no obstant també tinc certeses bastant inamovibles que, potser altres no entenen i malinterpreten, segurament o perquè no m'explico massa bé o perquè no ho vull fer (cosa que fem tots)
Tanmateix el diàleg(la paraula)és la capacitat més important que tenim per relacionar-nos, no la única, i aquesta obra és una bona eina per poder escapar d'estratagemes i paranys que ens trobem en tot diàleg.
Sí estic d'acord,i a grans trets aquest és el tema de l'obra de Schopenhauer.
Publica un comentari a l'entrada