Oblido amb facilitat les dates importants, és per això que avui escric a mà una data, dos anys aproximadament de blocs per a no oblidar. No és ni un, ni dos, ni tres, sinò més, però tan hi fa la quantitat si la mà que els escriu és la mateixa. Hi ha anys que oblido el meu aniversari i molt més el dels altres, no obstant recordo, sí , i puc recordar detalls de fa cents d'anys d'altres vides, històries i pensaments. De persones i personatges, propis i aliens, modificats pel sedàs del temps i de la memòria. D'allò que per a mi és significatiu i no ho és per a ningú més. Que esdevé important quan ho llegeixo, i deixa de ser-ho quan oblido. Puc recordar molt no tant com el senyor Funes, ja m'agradaria, ja. Però més val que no sigui així sinò seria incapç d'escriure, ni bé ,ni malament. Tinc un problema, no sé com lligar en una sola història tants i tants moments que pot evocar el meu cap. Una història amb un fil i una continuïtat. Només la meva vida camina per damunt d'aquest fil invisible que són els milers de connexions que van i vénen dins meu. M'ha sortit un pèl existencialista, però que seríem sense les influències externes i plurals.
7 comentaris:
En Funes si que era un existencialista, el pobre. No hi podia fer res més. El que si és veritat és que tots ho som una mica, i hi ha records, moments, noms, que no s´obliden per més anys que passin,amb pèls i senyals.
La memòria ja és ben curiosa, a vegades. Per cert, encara tinc que llegir el post anterior un parell de vegades per acabar de treure´n l´entrellat. Feia temps que no sentia anomenar Kant i Hegel. Però cal saber escollir l´hora per fer-ho.( pel Shopenhauer encara no l´he trobat).
I res, a seguir filosofant, que d´això es tracta.
Felcitats, macondo.
Molta salut per continuar NO oblidant.
El món és la meva representació, deia Shopenhauer,però el seu món i el nostre han canviat substancialment,no existia Internet que permet comunicar-se en poques hores de diferència, i de vegades, només minuts, cosa que permet una immediatesa en les respostes,que alhora i paradoxalment resta mediada per la mateixa tècnica que fa de les existències particulars i concretes mers personatges de ficció, que no sé jo si poden ser massa existencialistes. Ja "veus", Estranger ara m'ha sortit una filosofada.
Sí, Pilar hi ha coses que cal no oblidar, sobretot, per a què no es repeteixin. I la salut, doncs sí, és vital.
Amb aquesta resposta m´has fet pensar en un conte de Dino Buzzati, que vaig llegir fa poc. es diu "La vaga telefònica". Si pots, llegueix-lo, i em dius què n´opines.
Aquest conte del qual parles, es troba dins dels Sesenta relatos. Ed. El Acantilado? Hi ha traducció al català? Sinó, ja ho preguntaré al meu llibreter.
Si, "seixanta contes". Jo el tinc editat en català,edició de Butxaca 1984.
Publica un comentari a l'entrada