dijous, 14 de gener de 2010

Colors fantàstics





Avui fa set anys vaig veure el  primer raig verd  a la meva vida, la física i la meteorologia ho van fer possible, després una lluna plena impressionant feia baixar la marea fins que es podia passejar per la sorra mullada i sentir una dolça humitat als peus. Una punxada freda i intensa a l’esquena despertaren mil sensacions al meu cos. A més, seria meravellós poder veure la resta de colors del dia a dia en totes les postes de sol, un raig cada dia seguint els colors de l’arc de Sant Martí , que el color negre esclatés en tota la diversitat i es reconcentrés en una sola espècie: la humana. Que tots els brolls de vida tinguessin esperança i futur i els crits de les víctimes fossin escoltats. Que els nens i nenes haitians gaudissin d’un futur, que la manca de documents no enfosqueixi  i faci desaparèixer a les persones, que no hi hagués ningú invisible. Que Chávez no fos un populista i respectés els drets de tothom a tenir drets. Que abraçar no és tan difícil i fer un petó molt menys. Tot això, seria,  més o menys  fantàstic,  ja ho diu  la cançó d'en Serrat.
Seria fantàstic tornar a veure algun dia un raig verd com ho espera el personatge de la pel·lícula d’Éric Rohmer encara que no fos veritat.


4 comentaris:

Estranger ha dit...

Jo he vist avui un arc iris.Molt estrany, perquè el dia, com el cel, era monòtonament gris, com les gotes que queien al parabrises ( les podia comptar, si m´hi posava ). Era un tros petit, difós, allí, enmig de l´unic retall de cel blau ( i, per més inri, rera la tàpia del cementiri)

S´ha esfumat tant ràpid com un raig verd. La gràcia de tot plegat és que, ara que hi penso, no puc tirar enrera com al final del tros de pel.lícula que has posat, per veure si realment l´era.

Jo diria que si.

Pilar ha dit...

M'agrada Jules Verne.
M'agrada Eric Rohmer, el seu epicentre de paraules, la seva independència en la creativitat de contes i estacions de diàlegs.
Segurament ha mort somniant l'instant especial que, segons la llegenda, dura el raig verd.
Preciosa i poètica entrada, macondo. Els colors són el millor homenatge...Així és com mi arriben avui les teves lletres.

macondo ha dit...

Avui, a trenc d'alba, a l'horitzó es veien dos colors barrejats: el turquesa del blau cel i el verd poma, i malgrat que la turquesa és un mineral dur, no deixa de ser una pedra preciosa que enrajolava el cel amb els seus colors. Llàstima que només ha estat una llambregada mentre conduïa, i sort que no hi havia cap cementeri a prop.

macondo ha dit...

Jules Verne em feia sommiar de petita, i Rohmer de gran. I tu, Pilar, amb els teus comentaris i contes de més gran.