De l'autor i la seva obra

                         Las Musas con Apolo, por Baldassarre Peruzzi.

Aturem-nos un moment a reflexionar, ¿és el mateix el personatge creat (d’una novel·la, d’un bloc, d’una poesia, d’un relat...) que la persona que crea aquesta ficció?

Posem com a exemple els poetes, i ens podem preguntar si, aquests mostren una excessiva preocupació per fer-se entendre? Anem a pams, entendre significa percebre amb la intel·ligència el sentit d’alguna cosa, és a dir, tenir una idea clara. L’objectiu del que acabo d’esmentar pot ser doble: o, simplement, tenir coneixement per a posseir el coneixement, o, amb la finalitat que aquest coneixement es transformi en una acció. En el primer cas ens situem en el terreny del coneixement científic, i en el segon en el coneixement pràctic, acció, moral i ètica. En cap cas en el terreny de l’estètica. Es tracta de la divisió kantiana entre raó teòrica i raó pràctica.  En el cas del judici estètic, la multiplicitat i la sensibilitat és el que compta, i no a la interpretació donada, que seria la seva finalitat. En el judici estètic s’obté un tipus especial de plaer que va lligat al desinterès, la universalitat, la finalitat de la forma i la necessitat subjectiva. Continuem, doncs, amb la interpretació kantiana quan analitza allò sublim per oposició a allò bell. És sublim allò que sobrepassa l’escala humana i ens provoca sentiments de grandesa i llunyania. En resum, el judici estètic res té a veure amb entendre o amb l’enteniment que és una facultat lligada al coneixement científic de la realitat.

Per altra banda, Hegel classifica la pintura, la poesia i la música com a art romàntic, ordenats de menor a major espiritualitat. En el cas de la poesia les imatges (mentals) provenen d’un llenguatge sensual i, per tant,  poc té a veure amb la comprensió de res que no sigui, doncs, sensual . La música és la més espiritual ja que només requereix l’aspecte auditiu.

Si anem repassant altres autors, veurem com coincideixen amb major o menor mesura en el mateix sentit. Per Plató, el món sensible és el més ens allunya del món intel·ligible, de les idees,  del coneixement de la realitat, encara que aquesta sigui una realitat fora del món real. Només Aristòtil, intentarà fer-ne una aproximació, tot i que per ell, la poètica és una tècnica, més que no pas una manera de conèixer la realitat del món que ens envolta.

Altres autors, com ara Nietzsche que usa un llenguatge més proper a la poesia i, sobretot, els aforismes, ho fa amb la finalitat de criticar l’ús que fins aleshores s’havia fet del llenguatge, com una crítica al que aquest significava d’ocultació de la veritat. Podríem dir que amb la seva interpretació ens situem en altre nivell, més propi de la interpretació poètica que ens apropa a la part més irracional de l’ésser humà, i per tant, més allunyat de la raó i de tot el que comporta una argumentació racional tal i com se sol entendre.

Per Maria Zambrano, la raó poètica ens serveix per a poder arribar a la nostra consciència, a entendre’ns, i  la realitat es rep passivament. Respecte a la veritat, és manifesta en la forma poètica. La paraula, no és en cap cas un instrument de domini, ni tampoc ho és de comunicació, en tot cas de comunió.

Podríem estendre’ns en aquest repàs per poder entendre si en realitat els poetes busquen fer-se entendre o, només, que no és poc, expressar el que senten (ells i molts).