Obro una de les meves grans caixes de llumins i en cauen un bon grapat a terra. El terra és rugós i quan van lliscant per la superfície s'encenen ara un, ara l'altre, en un seguit de focs artificials que il·lumina l'estança. La sinapsi ha fet efecte i tots els colors de l'arc de Sant Martí s'han barrejat multiplicant-se fins l'infinit. Però avui no volia parlar de colors sinó de sons. De sons, dites i costums populars.
Hi ha una dita popular que diu (i si no ho diu ben bé així, m'ho invento), i valgui la redundància: “Quan m'afalagues és perquè vols alguna cosa.” En castellà deu ser quelcom com, i valgui la redundància: “Si me dices guapo es porque quieres algo.”
Es miri com es miri ve a dir el mateix, segurament en altres idiomes hi ha dites similars, i el significat no varia. És clar que, no varia a judici del qui les emet i no tant del qui les rep. Quan no tenim res a dir, acabem sent recurrents i repetim allò que ja hem sentit mil vegades, finalment es fa una mica pesat.
És per això que, de vegades, cal canviar d'escenari i buscar actors nous, que interpretin el mateix paper amb cares diferents. Això és el que fa la Coixet a Mapa de los sonidos de Tòquio. En honor al títol de la pel·lícula, cal reconèixer que el que més em va agradar són els sons: xarrupar la sopa de fideus és de bona educació però parlar d'intimitats és de mala educació (a la cultura japonesa), pensar que les persones poden canviar és molt occidental, i aquí cau en la seva pròpia trampa (vegis W. Allen a Annie Hall quan ell mateix, protagonista de la pel·lícula, creu haver guanyat la batalla perquè la Diane Keaton porta al seu nou amic a veure el carregós documental de quatre hores sobre els nazis.) I és que ens agrada pensar que em guanyat la guerra, quan en realitat, no és res més que una batalla perduda.
L'actriu japonesa li dóna mil voltes a l'actor català, i la veu d'aquest, destrossa la pel·lícula. No deixa que se sentin els sons de Tòquio. Hauria quedat millor si hagués fet com els búlgars que per dir que sí mouen el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, i per dir que no mouen el cap amunt i avall i d'avall cap amunt.
------------------------------------------------
El silenci
Hi ha una dita popular que diu (i si no ho diu ben bé així, m'ho invento), i valgui la redundància: “Quan m'afalagues és perquè vols alguna cosa.” En castellà deu ser quelcom com, i valgui la redundància: “Si me dices guapo es porque quieres algo.”
Es miri com es miri ve a dir el mateix, segurament en altres idiomes hi ha dites similars, i el significat no varia. És clar que, no varia a judici del qui les emet i no tant del qui les rep. Quan no tenim res a dir, acabem sent recurrents i repetim allò que ja hem sentit mil vegades, finalment es fa una mica pesat.
És per això que, de vegades, cal canviar d'escenari i buscar actors nous, que interpretin el mateix paper amb cares diferents. Això és el que fa la Coixet a Mapa de los sonidos de Tòquio. En honor al títol de la pel·lícula, cal reconèixer que el que més em va agradar són els sons: xarrupar la sopa de fideus és de bona educació però parlar d'intimitats és de mala educació (a la cultura japonesa), pensar que les persones poden canviar és molt occidental, i aquí cau en la seva pròpia trampa (vegis W. Allen a Annie Hall quan ell mateix, protagonista de la pel·lícula, creu haver guanyat la batalla perquè la Diane Keaton porta al seu nou amic a veure el carregós documental de quatre hores sobre els nazis.) I és que ens agrada pensar que em guanyat la guerra, quan en realitat, no és res més que una batalla perduda.
L'actriu japonesa li dóna mil voltes a l'actor català, i la veu d'aquest, destrossa la pel·lícula. No deixa que se sentin els sons de Tòquio. Hauria quedat millor si hagués fet com els búlgars que per dir que sí mouen el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta, i per dir que no mouen el cap amunt i avall i d'avall cap amunt.
------------------------------------------------
El silenci
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada