Resulta que ens entossudim a no estar sols, no recordem que vam néixer sols i sols morirem. Creiem que escriure en un blog i llançar una ampolla amb un missatge que no té ni adreça ni remitent ens farà sentir-nos millor i més acompanyats. Com a humans el que més ens importa són els altres, tan iguals i tan diferents alhora. Tan lluny i tan a prop.
Quan més miro i llegeixo als altres més impotent em sento, més absurds trobo aquests ànims llençats des d’ampolles sense adreça ni remitent.
Vaig arribar a aquest món sense que ningú em demanés permís i aquesta manca de consideració ja em va molestar. Em vaig resistir amb totes les meves forces al naixement, de la mateixa manera que suposo em resistiré a la mort.
El part va ser llarg i difícil, va durar tota una nit, finalment no vaig tenir més remei que sortir. Va continuar la resistència, no volia respirar. Estava vermella d’ira, per arravatar-me-la em colpejaren, em banyaren en aigua freda i calenta alternativament i em sacsejaren. A resultes del maltractament, vaig llençar un crit i sortir un plor del meu interior, a desgrat meu començava a viure.
La intuïció que el món no seria gens agradable es va gestar a priori, aquesta sensació d’estar “enfadada amb el món” m’ha acompanyat tota la vida.
Quan era molt petita i em tocava jugar ho feia tota sola, en silenci a la immensament desolada entrada de la casa pairal. Jugava amb un munt de serradures i aigua fent barreges impossibles durant hores i hores. El silenci sempre m’ha acompanyat. És de les poques coses que em resulta agradable. La lleugera remor dels pensaments posen la melodia ingràvida als núvols que floten i ,aquests, m'agafaran de la mà en el darrer moment.
Quan més miro i llegeixo als altres més impotent em sento, més absurds trobo aquests ànims llençats des d’ampolles sense adreça ni remitent.
Vaig arribar a aquest món sense que ningú em demanés permís i aquesta manca de consideració ja em va molestar. Em vaig resistir amb totes les meves forces al naixement, de la mateixa manera que suposo em resistiré a la mort.
El part va ser llarg i difícil, va durar tota una nit, finalment no vaig tenir més remei que sortir. Va continuar la resistència, no volia respirar. Estava vermella d’ira, per arravatar-me-la em colpejaren, em banyaren en aigua freda i calenta alternativament i em sacsejaren. A resultes del maltractament, vaig llençar un crit i sortir un plor del meu interior, a desgrat meu començava a viure.
La intuïció que el món no seria gens agradable es va gestar a priori, aquesta sensació d’estar “enfadada amb el món” m’ha acompanyat tota la vida.
Quan era molt petita i em tocava jugar ho feia tota sola, en silenci a la immensament desolada entrada de la casa pairal. Jugava amb un munt de serradures i aigua fent barreges impossibles durant hores i hores. El silenci sempre m’ha acompanyat. És de les poques coses que em resulta agradable. La lleugera remor dels pensaments posen la melodia ingràvida als núvols que floten i ,aquests, m'agafaran de la mà en el darrer moment.
8 comentaris:
Doncs a mi em fas companyia, per absurd que et sembli llençar missatges en ampolles.
L´escrit d´avui m´ha agradat molt.
Doncs no és l'original, el primer que vaig fer el vaig perdre quan, de sobte, se'm va acabar la bateria i el tenia gairabé acabat. Vaig maleir cables i endolls, i per descomptat a mi mateixa per ser tan despistada.
A l'endemà va tornar a sortir l'oportunitat de refer-lo, no s'assembla a l'original però, què hi farem, ara ja és un altre original.
Potser si serà veritat allò de "les segones parts SEMPRE són bones"...
A mi em passen sovint aquestes coses, primer m´emprenyo molt, sobretot amb mi mateixa, llavors , com Sísif, agafo la pedra i torno a començar.
Aquest "si", què és condicional o una afirmació?
Perdó, crec que he oblidat l´accent del sí. Volia dir que ja està bé la segona part.
De totes maneres, amb el ´si´
sense accent, el verb en futur no denota cap condició. Dic jo, no?
Ai no ho sé, potser em faig un embolic...
Sí, un bon embolic, sobretot en el cas de Sísif que va ser castigat pels déus hi havia d'arrosegar una pesada pedra eternament.
Per això t´ho deia, en aquest cas sóc jo Sísif i arrossego la pedra eternament, mal que em caigui, la torno a collir i amunt.
No sé quin Déu m´ha castigat a mi.
Què , ens posem a corregir faltes també?
Que tinguis un bon dia!
Ja veus finalment acabem parlant de religió, jo que em considero atea!
Que tinguis un bon dia!
Publica un comentari a l'entrada