XIII
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.
Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari
el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.
Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
MARIA MERCÈ MARÇAL
(1952 - 1998)
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
2 comentaris:
Conserva-la la rebel.lia, és de les poques coses que ens queden
per a dir qui som.
Imprescindible la M.M.Marçal, les imatges d´aquest poema són maquíssimes.
Cal rebel·lar-se constanment contra qualsevol autoritat per poder ser una mateixa, però de vegades això comporta no revelar el que una mateixa pensa. Si més no directament, tot es pot dir de moltes maneres.
Publica un comentari a l'entrada