dilluns, 10 d’agost de 2009

Què sé?

La ironia és un bon recurs per poder pensar clarament, recordo una companya de feina que tenia una de les llengües més esmolades que he sentit, deia que quan millor pensava era mentre planxava, i tenia força raó. Sovint em passa el mateix, mentre duc a terme algun treball més manual i físic, com ara pintar murs a l’estiu, i la suor em regalima cara avall, ventre xop, roba enganxada i em miro cara, mans, braços i cames plenes d’esquitxades de pintura, ja sé que no sóc massa fina treballant en aquest afers, aleshores és quan el meu cervell va més de pressa i és quan imagino els pintors de grans quadres i l’empastifamenta de roba i cos després d’acabar la seva obra. En ells, el treball intel·lectual i el físic es combinen de tal manera que no hi ha separació entre l’un i l’altre, un porta a l’altre sense solució de continuïtat. Deu ser per això que molts són alhora escultors o ceramistes. També els escriptors jugant amb aquestes idees més físiques que etèries combinen món sensible i món intel·ligible. José Saramago a La caverna fa de la terrisseria , com Plató en el mite de la caverna, el centre de la seva reflexió. També abans de nodrir l’estómac perquè la gana m’apressa, em poso a escriure quatre ratlles amb les mans embrutides de pintura abans que les idees s’esborrin per sempre del cap.

Fer plorar i riure no ha de ser fàcil, i està tan estretament emparentat perquè no hi ha vida sense llàgrimes i sense somriures, aquell que té la facultat d’aconseguir-ho en una mateixa obra té un gran mèrit.

De la mateixa manera que un plora per uns sentiments, també plora quan ha caigut i s’ha fet mal, s’ha cremat amb el foc, s’ha fet una rascada o s’ha punxat. Quina diferència hi ha? Segurament, és el mateix tipus de diferència que estableixen aquells que marquen amb un abisme el treball físic i l’intel·lectual, s’ha dit que el treball físic embruteix l’ànima, no més que la tenien embrutida els músics o pintors de la cort de Versailles, posem per cas.

Quan dono per finalitzada una paret pintada, una glorieta, una xemeneia, un sostre...em distancio físicament, faig unes passes enrere i observo el treball a una certa distància, com per admirar-lo i, deixo de ser jo mateixa qui l’ha pintat, és com si intentés mirar-ho amb ells ulls d’un altre. El mateix fan els artistes de quadres, se n’allunyen físicament com si aquesta distància els permetés un moment de reflexió i mirada externa a l’obra, com si intentessin copsar-la amb diferents mirades.


La creació

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sospita.

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se’ns liquava,
a poc a poc, tot l’enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plagar i ens en vam riure.

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure dels qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí d ecel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents-i-vint-i-quatre
llarguíssims anys.
No res: una fotesa!

Miquel Martí i Pol

La Fàbrica