Disgrace és una pel·lícula que va més enllà de qualsevol tòpic preestablert i sense prejudicis ens conta la història d'un país a través de l'ànima dels diferents personatges que interpreten el film. Cada personatge representa la veu i la consciència de les diferents perspectives culturals en les que viuen arrelats.
Si alguna cosa fa que una obra sigui gran, en tots els sentits, és perquè ens permet una visió de conjunt, sense perdre les veritats parcials de cadascun dels personatges.
La “veritat” en majúscules és una ficció que ens hem volgut creure perquè ens anava bé des de la perspectiva occidental. També la gastada frase, per cert malentesa, de Maquiavel que el fi justifica el mitjà, és usada des d'una perspectiva unitària i occidentalitzada de veritat única. També ens movem dins d'una moral d'arrel kantiana, quan en realitat els nostres actes estan més propers a la moral humeana, més propera als sentiments o instints, per dir-ho de manera que s'entengui.
No podem entendre el nostre món ni a nosaltres mateixos sinó obrim bé als ulls a les realitats que ens envolten. És molt fàcil parlar de globalització i de multiculturalitat des de la pantalla d'un ordinador, per això callo i miro al voltant el que s'esdevé. Saber escoltar és una gran virtut que es practica poc, ens agrada ser els protagonistes de l'acció quan en realitat no som més que personatges orgullosos que esperem rebre el nostre merescut premi.
Tornant a la pel·lícula ( i no l'explicaré perquè és millor veure-la i, a més,caldria llegir el llibre, cosa que no he fet, tot i que aquest matí l'he tingut a les mans i l'he tocat, cosa que em situa al costat de la perspectiva del personatge que interpreta Malkovich purament per qüestions civilitzatòries) es pot afirmar potser caient en una paradoxa respecte al que afirmava al principi que hi ha veritats que són més veritat que d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada