dissabte, 19 de juliol de 2008

Schopenhauer i el pessimisme

Un conte acudit extret de Plató i un ornitorinc entren en un bar...
Tant per Arthur Schopenhauer com per Buda, la vida és un cicle constant de frustració i avorriment. Quan no tenim el que volem, estem frustrats. Quan ho tenim, acabem avorrits. Segons l'Artie i el Gautama, la pitjor frustració es dóna quan sembla que estem a punt d'arribar a la satisfacció del desig.
Aquí va el conte:
Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per mèreixer-ho, va ser víctima de l'encanteri d'una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l'any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l'any següent en podia dir dues.
Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se'n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: "Amor meu."
Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l'estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que suma un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final dels quatre anys, va veure que necessitava demanr-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d'esperar cinc anys més.
Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d'alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:
-Amor meu, t'estimo. Et vols casar amb mi?
La princesa va contestar:
-Com dius?