Aquest matí he vist la mort a través d’uns ulls blau cel, i m’he espantat perquè la transparència dels ulls eren alhora una finestra i un mirall. L’home que sap que ha de morir necessàriament, s’enfada, amb tothom, amb ell mateix, però manté la il·lusió i l’esperança en els altres, en la família, els amics, els coneguts.
Gaudim, malgrat tot, de les foteses del dia a dia, pot ser perquè no en tenim d’altres i ens entestem en cercar majors transcendències.
També he vist la mort actuant en directe i, aquesta no té més conseqüències que les que nosaltres patim en no pensar-hi.
A més, sospito que qui no tem la mort és perquè la viu. Sembla una ironia però qui més tem la vida més tem la mort. Així com per aprendre ens hem d’equivocar, per ben morir hem de saber viure bé, però quina tasca més difícil. Segurament no hi ha objectius finals, només hi ha petites fites que cal superar dia a dia, que mai ens satisfaran, perquè per aprendre s’ha d’estar constantment insatisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada