Ràbia, dolor, impotència... i cinisme per l'abús dels punts suspensius.

Amago el bloc en senyal de protesta. Contra qui? Suposo que, contra uns quants pensaments que em fan mal. Però, realment, el que et fa més mal és allò que no pots controlar perquè no està a les teves mans. Quan una colla de cretins, pensen saber què és el millor pels altres -vegis tècnics, polítics i buròcrates-. Sentir-se un número dins del sistema d'una roda, com aquell que juga a la ruleta russa, però usant els caps dels altres. És com jugar a les cartes, amagant l'as dins la màniga, per si de cas. Existeix el fair play? Crec que no. Avui toca pessimisme.
Les regles del joc són les mateixes per tothom, no sé si són justes o injustes, només són com són.
Azul,blue,bleu,blau, azzurro, Blau...
Poques coses em fan plorar, no ploro amb les pel·lícules, ni als enterraments, només ho faig amb la música. I quan tinc ganes de plorar em poso cançons que m'arrenquen les llàgrimes...