Quan s’arriba al voltant dels quaranta i se segueix buscant allò que dóna sentit a la vida, anem malament. Si les circumstàncies vitals ens porten a quedar desplaçats del grup d’edat al qual creiem pertànyer, anem fent tombs cap aquí i cap allà; cerquem el grup d’edat amb qui creiem que ens identificarem: primer, trobem que ens entenem millor amb els de la nostra generació, però quan constatem que no compartim certs gustos, ideals..., anem a l’altre extrem, als més joves per trobar punts de coincidència.
No ens adonem que l’individualisme modern consisteix, precisament, en què mai es pot trobar un grup amb el qual hom s’identifiqui plenament. Quan categoritzem a les persones perdem allò que més ens pot apropar, i és el gaudi del moment present, sigui quina sigui l’edat de la persona amb la que ens relacionem.
De la mateixa manera que no podem fer classificacions estamentals com es feia en l’Antic Règim, ni de classe social com en el segle XIX; tampoc en el segle XXI, segle de l’individualisme extrem podem tenir grups d’edat de referència, ja que a totes les edats es pot trobar punts de contacte. Sovint ens deixem endur per l’inconscient col·lectiu, que encara viu amb els esquemes mentals d’altres èpoques i condiciona les nostres opinions. Si anem més enllà de les pures aparences i dels nostres desitjos ens adonem que, avui dia, podem establir relacions duradores amb gent, fins i tot morts, que omplen i donen sentit als nostres diàlegs interiors. És clar que, em refereixo al pla mental. Si fem referència a relacions materials i mentals, cal relacionar-se amb els vius. I d’aquests no importa l’edat que tinguin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada