dijous, 22 de novembre de 2012

L'evolució de la subjectivitat a través d'exemples literaris (apunts)



El personatge femení, Fanny Price, de l’obra de Jane Austen, Mansfield Park(1814), es pres com a model d’un tipus de  subjectivitat propi d’un nivell socioeconòmic baix, dins d’una societat estamental i classista, símbol d’un model colonialista, el britànic, i d’un model cultural, social i econòmic dominant.
Fanny representa un model de jo blindat, on el jo extern o el que es mostra i,  l’intern allò que pròpiament és, roman ocult. La Fanny ha de configurar el seu jo per a sobreviure, una subjectivitat autocontrolada intel·lectualment. Aquest autocontrol intel·lectual  es caracteritza per un autodomini, disciplina, constància, fermesa, un ésser virtuós, amb capacitat de càlcul, previsió i astúcia?
En cap cas es tracta d’un subjecte passiu com pot semblar en una lectura superficial de la novel·la sinó un subjecte que sap el què vol i es guia pel principi de realitat.
El model ètic que li correspon serà el de l’ètica kantiana, un subjecte moral que es legislador d’ell mateix, totes les seves actuacions es regeixen segons una màxima posada per ella mateixa. (Es podria interpretar que segueix una ètica utilitarista, i fins i tot maquiavèl·lica. )
El model completament oposat és el d’Anna karenina que segueix els seus impulsos passionals, malgrat tot l’entorn social i cultural dominant.
Fanny Price (divertit,preu-valor, o premi) és en el fons un retrat irònic d’una dona amb un talent natural que supera qualsevol membre del seu entorn, és la triomfadora d’una societat on l’ immobilisme social és el referent, o en tot cas sempre les relacions socials s’estableixen entre iguals o amb l’ambició de millorar socialment, però mai una dona de classe social baixa pot accedir-hi sense haver de superar de forma talentosa tot una sèrie de dificultats que, en tot moment, la posen a prova. La seva excel·lència i el seu virtuosisme sobresurten fins que aconsegueix allò que pretén.

Des de Grècia fins el segle XIX on hi ha un augment gradual o un procés on es forja la necessitat de blindar el propi jo, per tal d’aconseguir sobresortir.
En l’obra d’Stendhal, El roig i el negre (1830), el personatge paral·lel és Julien Sorel, també pobre com en el cas de la Fanny, amb unes característiques, segurament més pròpies del gènere masculí, però amb el mateix sostre de pedra o condicionants deguts al seu estrat social.
En aquesta obra s’entreveu un romanticisme avançat, antiromanticisme i realisme posteriors. Julien té una actitud més cínica, arribista, és més conscient i per tant verbalitza més la seva situació. Sap instrumentalitzar i sap fer-se valorar en un món que el menysprea.
El personatge fracassa en el seu intent, ja que sorprenentment acaba intentant matar per despit encara que ell mateix no n’és conscient, també la seva amant acaba no fent-lo tant culpable, ni segurament ho era, ja que les seves accions acaben recaient sobre ell mateix, i sobre els altres. Julien no és conscient del que posa en marxa, sedueix i creu que no és seduït. Sense que ell ho sàpiga, el vincle afectiu està funcionant, no es coneix a ell mateix, se sent traït personalment.
Finalment quan se’l vol perdonar, ell mateix declina i es deixa matar.

Hi ha una mena de dualitat en tota la novel·la que apunta ja a configurar un nou model o tipus de subjectivitat. Julien no aconsegueix sempre l’autocontrol intel·lectiu i això ens portarà a un nou model de subjectivitat autoexpressionista, pròpia del Werther de Goethe.


Com es justifica el personatge de la Fanny?  La seva actuació és una reafirmació del seu jo interior, de la seva cambra pròpia, d’establir una distinció entre el seu jo i el món (tancat, aristocràtic, classista i en principi inamovible que l’envolta). Allò que en santa Teresa de Jesús és el seu castell interior.
També a través del personatge veiem com la societat acabarà transformant-se des de l’interior mateix d’aquesta, aquest tipus de societat es mina a si mateixa. Des d’una interpretació marxista la mateixa societat porta en el seu si la llavor de la transformació. No és una revolucionària que vol destruir aquesta societat, però sí que en el mateix fet d’integrar-se en ella acabarà transformant-la.
En el cas de Julien, també s’hi observa aquest element on sembla que es dóna un pas més i no només es transformen les actuacions dels altres sinó que acaba aflorant en ell mateix allò que en un primer moment és inconscient ( ell no es creia afectat per la seva pròpia actuació).
En la subjectivitat autocontrolada intel·lectualment i/o la subjectivitat autoexpressionista de Julien hi apareix un universal perquè hi ha, alhora, un heterocontrol. Existeix una dicotomia que es conjuguen, i que segurament es retroalimenten mútuament.
Per a què hi hagi subjectivitat s’han de donar tres característiques:
1-    Grau mínim d’individuació, és a dir, distinció entre el jo i el grup.
2-    Subjectivació, és a dir, distinció entre el jo (subjecte) i el no-jo (objecte)→raó instrumental, o →relació de domini.
3-    Equilibri entre les facultats intel·lectives i no intel·lectives.

En Jàson i Medea s’hi troba una mena de protosubjectivitat (anterior a la subjectivitat).
Jàson actua conforme al que s’espera d’ell i la seva naturalesa. Està predeterminat pel seu destí, els oracles, el seu ésser és el seu destí. No hi ha elecció, ni tria, fa el que s’espera d’ell i la seva posició. És arcaic, autèntic. La protosubjectivitat és dissolta i determinada heterònomament. Ésser=Destí=lloc natural(obtenció del tron).
Comparat amb Ulisses que lluita contra el seu destí (d’ell s’ha dit que és el primer burgés, evidentment avant la lettre), el comportament de Jàson demana un reconeixement social, fora del grup, tribu o clan no seria Home. L’Ethos o “costum” és la manera de fer les coses conforme a l’areté i la dikaiosine. A Grècia no existeix un concepte universal d’home (no és el mateix el grec, que el bàrbar, l’amo que l’esclau). L’home és l’home grec i el seu ethos és “la manera de ser” de l’home que actua com cal (kalós kai agathós). L’ètica és una ciència pràctica. En certa manera l’ethos grec és competitiu: demana reconeixement social.

Mite i vergonya
Un dels temes més repetits en el mite grec -i que apareix de forma molt central en tot el món homèric- és el de la vergonya ("aidós"). L'anàlisi d'aquesta qüestió fou renovat per l'antropòloga nord-americana Ruth BENEDICT en el seu llibre: "El crisantem i el sabre, models de la cultura japonesa" (1946) en què contraposa la "cultura de la vergonya" (japonesa, en aquest cas), a la "cultura de la culpa" (judeocristiana). Òbviament el llibre estava redactat per intentar la "traducció" dels costums i la mentalitat japonesa als hàbits dels guanyadors de la II Guerra mundial. Però, més enllà d'això, aquesta contraposició és també fèrtil per entendre els valors morals dels mites grecs. No endebades, "aidós" -és a dir: "vergonya"- era el crit dels generals grecs per llançar les tropes al combat.
....
Si la tradició judeocristiana posa l'accent en la culpa; en canvi, el mite grec desvincula "mal" de "culpabilitat" i el vincula a la vergonya. El mal en la tragèdia grega és (¿sempre?) vist com un atzar dissortat del qual l'heroi no és culpable: en tot cas el que mostra la tragèdia és el perill de "ceguesa" que amenaça la vida de tothom -i en la representació, la de l'heroi. El paper del cor tràgic, actuant com a veu del poble, posa l'accent , estrictament, a evitar les accions que puguin derivar en vergonya. En tot cas, la tragèdia "pagana" no viu la dissort com un càstig legítim sinó com la summa de factors -en principi aleatoris- fins a ordir una trama de la qual (per la pressió de les circumstàncies) ningú no pot fugir, tot i que se'n puguin sentir responsables -generalment, més per omissió que per acció. Que això pugui ser legítimament connectat amb la cultura japonesa és, certament discutible. Però també és suggestiu pensar una ètica deslliurada del joc de la culpabilitat.


Relació amb els valors.
Tesi: Hi ha una creixent subjectivitat des de la protosubjectivitat en el cas de Jàson passant per tota una sèrie d’exemples que s’aniran detallant fins a la construcció d’un subjecte cada vegada més complex en el món modern, i en la contemporaneïtat més complicat encara.
Aquesta evolució cultural que sembla que hi ha ens aproxima a una perillosa linealitat.
En el món mitopoiètic l’heroi no és un no-ningú. Els personatges estan destinats i posseeixen una grandesa o majestat primigènies marcades pel destí. El present  és una còpia del model primigeni que es va reiterant. Segueix en tot els casos el següent model: 1- predeterminació, 2- desposseïment, 3- recuperació o reconquista del que ja s’era prèviament.
Com afirma Hegel, no hi pot haver un jo que es negui, els grecs no poden no voler.
Són societats àgrafes, de transmissió oral on parlem de no-subjectivitat dissolta en el grup.
Èdip acabava matant al seu pare i casant-se amb la seva mare que és el que l’oracle havia establert, malgrat els esforços d’allunyar-lo del seu propi destí. Quan Èdip mata a Laios el seu pare sense saber que ho era, no s’observa cap angoixa pel fet d’haver mort algú, només quan s’assabenta més tard que s’ha casat amb la seva mare, Iocasta, i aquell home era el seu pare, s’esdevé la tragèdia i l’angoixa i es treu els ulls, i la seva mare se suïcida.
No existeix el sentiment de culpa sinó el de vergonya perquè per als grecs un dels pitjors crims era matar el pare.
A partir de kant és imputable la intenció d’un fet, i en aquesta intencionalitat hi trobem al darrera la noció de subjectivitat. Fins avui en dia la intenció d’un crim, encara que aquest no s’hagi arribat a cometre és punible. Ser conscient o no ser-ho d’un fet, fa que la justícia apliqui amb més  o menys intensitat el càstig. Fins a l’extrem que declarar-se no conscient de la maldat del crim, arribarà a eximir part de la responsabilitat. En aquesta controvèrsia rau la crítica d’Hanna Arent, sobretot en els judicis de Nuremberg, on els acusats s’eximien de les responsabilitats afirmant que no sabien que succeïa o que només complien ordres. El cas paradigmàtic és l’anàlisi que en fa la mateixa autora a l’obra Eichmann a Jerusalem.
Es pot afirmar que hi ha una creixent escissió entre el bé i el mal, com entre públic i privat.
Un exemple actual és American Psicho novel·la escrita l’any 1991 per Bret Easton Ellis.
Descriu en primera persona els episodis de la vida d’un yuppie de Manhattan, Patrick Bateman, a finals dels vuitanta.. Aparentment és l’home triomfador, perfecte, refinat, cultivat, pertanyent a la més alta classe social, fins a l’extrem que quan el mateix es declara culpable dels seus crims i aberracions la policia no el creu…i és que a un cert nivell el crim o el mal és inemputable.

Altres exemples de predestinació són:
En el Mahabarata. Rama i Sita Pandava...
Hèrcules i Hera. Aquest mata els seus fills i es castigat als dotze treballs.
El Rei Artús educat per Merlí viu ignorant el seu destí.
Percebal o Parsifal. Fill de cavaller apartat per la seva mare que l’educa en la ignorància de les lleis morals cavalleresques, al bosc, territori femení. Fins que apareixen uns cavallers i afirma que vol ser cavaller i buscarà el sant Grial.
Hi ha un cas curiós i documentat en què un mite es transforma després de 40 anys. A la Polinèsia on arriba el capità Cook, hi havia un mite que explicava l’arribada d’uns déus que portarien beneficis pels pobles, quan arribaren els blancs els van identificar amb aquests déus. Al cap del temps en observar que a més mataven al nadius, el mite és va transformar en què arribarien uns déus però que no serien els autèntics. En aquest cas la Història es reintegra dins del mite transformant el model primigeni, però sense que en siguin conscients. Això és possible perquè els mites i les llegendes es transmeten oralment, amb el pas de diferents generacions es fàcil que el mite primigeni s’hagi oblidat i transformat.

Diferents són el cas de L’Eneida de Virgili i Jonàs davant de déu. L’actuació d’aquest últim es deu bàsicament a la por, hi trobem doncs una raó instrumental. Com afirmava Kierkegaard la fe és un salt a l’abisme, a la inseguretat. El cristianisme comporta en l’home una sèrie de dubtes constants.
Els calvinistes reprenen la predestinació, i en això segurament rau aquesta convicció i seguretat pròpies més d’aquestes cultures. 
En el cas de Virgili l’obra va ser encarregada per l’emperador August per tal de justificar el seu poder , així que podríem parlar d’una raó d’estat.

Des d’Esquil, a Sòfocles i a Eurípides hi trobem una mena de gradació en aquest procés cap a la subjectivació, però encara dins d’una fase protosubjectiva. Estem encara davant de grans temàtiques més que no pas davant individua aïllats. Seguint la interpretació de Nietzsche no hi ha personatges aïllats sinó que és el cor el que canta el destí.
Les característiques dels herois:
1-    tots són o divins o semi-divins
2-    no perden la identitat, no en tenen el més mínim dubte
3-    no pateixen massa pel desposseïment (es tracta d’una societat de la vergonya i no de la culpa)
Podem parlar d’un model tradicional de serenitat grega.




2 comentaris:

Pilar ha dit...

Amb el romanticisme vam descobrir moltes coses.
M'encanten els teus apunts i la majoria de llibres que menciones i com els enllaces, encara que sembli una cosa disparatada.
Hi tornaré per fer una lectura rectilínea, ja que en diagonal em perdo molt.
Quin post!!!

Macondo ha dit...

Encara que no ho sembli hi ha un fil conductor. Són apunts presos del profe Gonçal Mayos. Si veiessis com deixa la pissarra quan explica! Allò sí que és un galimaties! És un profe excel·lent, no només t'ajuda a entendre les obres sinó a entendre-les en relació amb un mateix i amb els altres, també en relació amb ell. Es podria dir...teoria i pràctica viscuda in situ. De totes formes, la tesi és ben senzilla d'entendre, les obres són exemples que s'adapten a la tesi, encara que, en el cas de la literatura (ciències humanes), el mètode és més complex.

Bon dia, Pilar.