dimarts, 29 de maig de 2012

BLOGS ESTIMATS





Oh! What a surprise! Em primer lloc, agrair aquest reconeixement per part d'un blogaire al qual vaig descobrir gràcies a la recomanació que en va fer en Jaume del bloc Flux, quan feia poc que havia estat creat. Durant les primeres lectures ja em va agradar i el vaig enllaçar d'immediat cosa que va ser, també, correspost de la mateixa manera. En aquests darrers mesos hem coincidit en algunes lectures, visites a exposicions i pel·lícules. He llegit alguna de les lectures comentades com ara La sal de la vida. 

En Jordi, d'Estació de Servei, també forma part de la meva sal de la vida, com tantes i tantes persones d'aquest entorn virtual i alhora real, enxarxades de manera atzarosa, i que curiosament, al llarg dels anys hem anat relacionant-nos de maneres tan diverses com ho poden ser les relacions fora de la xarxa, fins i tot entrecreuant-se el dins i el fora d'ella.
No sóc persona amant de premis, però com afirma ell mateix, no negaré que també sento il.lusió al ser reconeguda. Igual que hi ha qui no va a recollir premis, ni segueix les regles del joc, aquest cop seguiré les normes, tot i que molts als quals els el donaria ja l'han rebut. No puc deixar de dir que no és la primera vegada, que el País Secret va fer el mateix en el seu moment, i no el vaig recollir, però sí que l'hi agraí. Com tot a la vida té els seus moments i les seves circumstàncies, ara no tallaré la cadena. Tinc blocs des del gener de 2008 i, fins ara, aquest ha estat el que ha tingut més continuïtat, i en el que m'he relacionat amb més gent, encara que no sempre de la mateixa manera: compartint moments alegres, també recolzant i sentint-me recolzada en moments tristos, ironitzant, rient i fins tot hi ha hagut alguna desavinença virtual...vaja com la vida mateixa. Gaudeixo llegint als altres, més que no pas comentant, m'agrada més imaginar i intuir que hi pot haver darrera les pantalles i darrera els escrits, d'aquí el sobretítol de literatura de la vida.


Seguint el format encetat per Françoise Héritier a La sal de la vida, carta a un amic; aquí us deixo per a tots els amics i amigues virtuals l'amanida condimentada amb diferents sals de la vida: amanida amb sal comú, sal gruixada seca, finíssima, amb iode, sal Maldon, sal de Guérande, fumada, flor de sal, sal d’api, sal negra, sal marina, sal de roca...


Amanida del 29 de maig de 2012


Beure en una carbassa cervesa de mill passant-la al veí a Camerun i després preguntar-me de quina malaltia em podria contagiar, però dient-me tot seguit, sigui la que sigui, ja està fet. Patir les estirades de la depilació a cera durant molts anys, tot plegat per què?. Haver practicat el barranquisme en el riu Vero un sol cop a la vida, entrant de cop al riu i pensar que no podia moure’m degut a l’aigua glaçada que em deixà paralitzada per uns instants i patint per una riuada perquè començava a ploure. Haver acabat amb les gemmes dels dits envermellides de sang per la necessitat d’arrapar-me a les roques, i havent gaudit de salts enmig d’aigües amb tots els tons de blaus i turqueses. Enriolar-me en situacions serioses, i no poder parar fins que et salten les llàgrimes. Plorar desconsoladament escoltant Madama Butterflie quan Pikerton es vol emportar al seu fill per educar-lo a la manera occidental. Aguantar estoicament dues sessions de cinema durant anys els diumenges a la tarda al cinema del poble perquè no hi havia cap més distracció. Haver descobert la cuina d’Indonèsia, i menjar arròs cada dia per sopar a la casa on m’hi vaig estar durant mesos a Londres; la conseqüència: engreixar-me deu quilos en tres mesos. Gastar hores i hores repetint la pronúncia dels dotze sons vocàlics de l’anglès, sense comptar els vuit dels diftongs, quan la teva oïda inicial només reconeixia els vuit del català. Haver-me amagat sota el galliner de la casa pairal quan els meus pares em volien portar al cinema, i a mi, a l’edat de set anys, m’avorria enormement. Prendre’m un cafè entre sol i ombra sota uns til·lers en flor durant la primavera, inhalant l’olor penetrant de l’aroma que desprenen. Ensenyar llengua castellana a un grup en una multinacional d’assegurances a Aachen, on fa més de vint anys els executius vestien texans i portaven arracada, cosa impensable en el nostre país. Caminar a través de les muntanyes que separen Benín de Nigèria al costat dels ases que transportaven bidons de gasolina de contraban. Perdre el temps mirant el cel i la natura des de la glorieta de casa meva, sí a casa hi ha glorieta, i no porxo cobert a l’entrada. Fer foc al pati de casa sobre una gran llosa per coure-hi carn de be a la brasa, botifarres de porc, carn salada... i al cap de molts anys encendre una barbacoa de carbó en un petit pati holandès mentre plovia i amb un paraigua a la mà, perquè no se’m mullessin les brases de carbó, ni la carn de be comprada en una botiga Halal. Caminar Rambla avall a la Barcelona de finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta per veure-hi tot el que s’hi coïa. Anar a un concert de Georges Moustaki a Sabadell en un descampat i poder cantar totes les cançons en francès gràcies a un professor que ens les feia aprendre a classe, també ens portava al teatre i no des de l’institut sinó que quedàvem tots els alumnes que hi volíem anar al vespre a les portes del teatre, vaja igual que ara! Fer auto-stop des de la universitat fins a casa perquè la Renfe havia decidit suspendre trens, i això succeïa cada cop que plovia o hi havia boira, ara he exagerat una mica, però no gaire. Fumar mentre feies un examen a la universitat, i prendre’m un conyac per recuperar-me del fred per haver conduit per l’autopista amb una vespa dos-cents que pesava tres cops el meu pes, i que quan se’m tombava, la feina era meva per redreçar-la. Admirar com cavalcaven uns genets tuaregs nòmades, visitar els pigmeus del bosc plujós al centre d'Àfrica, restaurar un pati d’un castell en un camp de treball en un petit poble a prop de Praga o admirar la lluna en l’anfiteatre romà de Plovdiv. 
... 

Els Liebster blogs o estimats blogs que admiro i que segueixo habitualment són: 


A encesa de llum, d’una amiga virtual, la Pilar, amb qui he ballat sardanes ben amunt,  hem gaudit de les mateixes audicions musicals virtuals i que escriu com els àngels.



Provisionals (Saragatona), abans Pere i ara Miquel, amb el qual hem coincidit en espai i temps, en espai i temps diferents, ens informa des del cor de Barcelona i, de tant en tant, des del sud o des del nord.



Estranger d'Onsevol, del Vallès Occidental, que no accidental, un altre amic virtual que és un gran i constant escriptor.



In varietate concordia, un blogaire molt conegut, que un dia no em va entendre, s’ho va repensar i em va entendre perfectament. A més, ens informa des del cor d'Europa.



Vidapervida de Rosa i Manola Roig que un dia em van acollir a casa seva sense coneixe’m. Que ens meravellen des de Sueca amb escrits i dibuixos.



A tots ells, vulguin o no seguir aquesta tradició que jo mateixa un dia vaig trencar i que ells poden fer el què els sembli bé. 

10 comentaris:

Pais secret ha dit...

Moltes Felicitats a tu i als premiats.

(I no tornis a tancar els comentaris, un dels polsims de sal imprescindibles d´un blog és que els que et llegeixen puguin deixar-te unes paraules. Si no, es trenca la cadena també.Ja sé que faràs el que voldràs...)

Estranger ha dit...

Doncs jo no és que la trenqui, no, però encara no he traslladat els premis que m´han concedit. Em falten blogs !!!

El teu l´agafo i el col.loco a sota dels altres, amb agraïment.

Ferran ha dit...

Seeempre t'he entès, jo, Mac! ;-)
Moltes gràcies de debò pel reconeixement. Ja saps que ara estic mig de retirada del blog, però això no treu que em faci molta il.lusió que hagis pensat en l'In varietate concordia :-))

Vielen, vielen Dank :)

miquel ha dit...

M'afalaga i em fa content aquest premi per ell mateix i sobretot perquè me'l dones tu, amb qui ja fa tant de temps que m'agrada compartir aquesta vida virtual que tant sovint es creua i es confon amb la real.

Moltes gràcies!

Una abraçada

Macondo ha dit...

Gràcies en nom meu i dels altres si m'ho permeten!

(Ara em renyes! I tu no et passa que, de vegades, no tens ganes de xerrar? No pateixis tant, que les cadenes estan per ser trencades! I tu...que no fas el que vols?...)

Macondo ha dit...

Doncs mira que n'hi ha en aquests mons de Déu!!! Em sembla que a tú et passa com a mi, ets home d'entorns més manejables!!

Macondo ha dit...

Em quedo mooo1t més tranquil·la ara que sé que m'entens a la primera; sempre tindré un raconet in meinem Herz für dir!! Ara no sé si ho he declinat bé!

Macondo ha dit...

Ara no quedéssim empatxats de tants afalagaments, el sucre amb moderació, com tot a la vida. I si és sucre moreno més saludable, encara. Moltíssimes gràcies a tu, i a reveure pel Món (real o virtual).

Un petó

rosa roig, manola roig ha dit...

Tenim tan poc de temps que no havíem vist les coses tan boniques que ens dius. I és tan necessari. Tornarem i jugarem. Estem enfeinades amb les presentacions del nostre primer llibre de poesia.

Macondo ha dit...

En primer lloc, felicitar-vos pel llibre, i a continuar endavant...