divendres, 9 de desembre de 2011

Esperant el no moment


(Per cortesia de la Pilar d'A Encesa de Llum rebo aquest pom de flors amb la proposta de reenviar-lo a noséquantes persones. Ella comenta que no sol fer reenviaments, i jo no n'he fet mai. I em sap greu no dur-ho a terme, només perquè ella m'ho demana, però tampoc volia trencar la meva tradició, ni la seva, així que he pensat col·locar el ram aquí per a què qui vulgui se l'emporti a casa seva com he fet jo. Ara mateix hi tinc un ram molt similar a aquest en un gerro a l'entrada de casa. Només dir que el meu gerro és molt més bonic, en aquest hi trobo una flagrant desproporció entre les tiges i l'alçada del vidre.)

Esperant el no moment
de l'ahir.
Quiet, immòbil i trasbalsat.
El riu al capdavall
segueix fluint.
Mentre nosaltres aturem,
un moment, la vida.

Assedegat de paraules teves,
espero el retorn.
El capvespre se'n va,
El pit-roig saltironeja
la branca,
la cuereta blanca no hi és,
jo sí.

Llenço enlaire tres pedres,
arran de terra s'ofeguen
els crits.
La criatura plora i plora
la ràbia de l'oblit del temps.

A fora és fosc,
se senten veus llunyanes,
se'n van.
No arribarà el temps del retorn
perquè el temps no va existir mai.

Seguiré escrivint a l'ombra
dels teus ulls,
a recer dels sons,
a l'aguait de la veu.

Quan torni de l'ahir,
ja no hi seràs.
Quan sigui avui, 
m'atendràs.
Quan arribi el demà
m'enyoraràs.


10 comentaris:

Pais secret ha dit...

Molt maco el gest de la Pilar, els lliris i el poema.
Jo no els tinc en un ram, em creixen en un parterre del jardí.

macondo ha dit...

Imagino la Pilar com una persona encantadora, tot i que no la conec.
Si no fos perquè sé que tens un hivernacle no em creuria que en aquesta època et creixin els lliris. Els meus lliris aguanten molt de temps, tant que tinc un veí que sempre em pregunta com m'ho faig. Res...només els canvïo l'aigua sovint, i sempre la mateixa pregunta des de fa mesos.
I de la cançó que me'n dius? Jo la trobo enigmàtica, d'aquelles que no et pots treure del cap.

Pais secret ha dit...

Si que ho és, per mi.

No, no tinc cap hivernacle ni tinc els lliris florits encara. Normalment al meu jardí va tot una mica d´avançada per la proximitat amb el mar, però els lliris em venen cap al març. Ara només hi ha verd.

La melodia si que enganxa, deu ser per la cadència del sítar indi. No m´ havia parat mai a llegir la lletra. No tinc ni idea de com deu cremar la fusta nòrdica, potser molt ràpidament si és pi.

macondo ha dit...

La fusta de pi sempre es consumeix abans que la de roure, aquí i allà.

Bona nit.

pere ha dit...

Jo, avui, si no et fa res, em conformo amb els liris.

macondo ha dit...

Bona i intel·ligent elecció, sempre m'ha agradat regalar flors als homes.
Per cert, el meu llibre de la Marta Rojals, ara, el té una amiga d'una amiga.
Bon Nadal, per avançat, del Cap d'Any ja en parlarem més endavant.
Gràcies per la visita.

Pilar ha dit...

Et demano disculpes per no haver dit res en aquesta entrada. El teu blog no s'actualitza sempre en el meu i no l'he vist.
Gràcies pel gest de tenir en compte que era jo qui enviava un cadenat. Espero que hagi arribat a la gent que tu volies.
Gràcies per l'enllaç i la manera en què m'imagines.
Us deixo que converseu ^0^

macondo ha dit...

Quina mania té la gent amb això dels reenviaments! Si haguéssim de fer-los tots no faríem res més. Els rams paguen la pena, a mi m'agraden molt, mira ara hi tinc unes tulipes vermelloses gairebé del color de la canyella precioses que substitueixen els lliris violeta diamantins que ja s'han pansit.
I ja saps que ni m'has de donar les gràcies, perquè estic segura que ja han arribat a més dels que deia l'encadenat.

Pilar ha dit...

Jo crec que no són manies...Que es segueixen perquè qui t'els envia és una persona propera, si no, no podria fer-ho. Les tulipes deuen ser preciosses, amb aquest color que descrius.
Potser sí que han arribat a més...Les baules saben molt de multiplicar.

macondo ha dit...

Quanta raó tens, encara que de vegades reps enviaments que no saps de qui són, però tard o d'hora tot s'acaba sabent...jo crec que és un do de les aloges més que de les baules.