dissabte, 3 de setembre de 2011

A SETEMBRE


Tots els llibres que tenim parlen de nosaltres, més encara aquells que després de dècades et tornen a les mans, per atzar o volguda ment. Si  l’estiu ha estat prolífic, en molts sentits, la tardor començarà amb renovades ganes de viure i reviure l’acumulació de descans de molts estius. El brotar d’aquesta temporada serà el més exuberant en fruits que mai s’hagi vist. Vicent Andrés Estellés és un poeta que retorna es tingui l’edat que es tingui per la seva concepció de l’amor a batzegades, per la Rosa de paper i per un llibre mig esgrogueït que retrobo de l’any vuitanta-cinc Cançoneret de Ripoll.
Quan la neteja de la biblioteca esdevé feixuga, quan muntanyes de papers vells humitejats pel temps volen cap al reciclatge, quan llibres que crèiem inservibles desapareixen i quan les parets es tornen altre cop blanques després d’anys d’espera, és aleshores que els llibres que teníem i tenim floreixen novament a la tardor dels nostres dies.
Segurament devem el què som a aquestes llibres llegits apressuradament i sense remei, el passat és incorregible com ho és el futur, només ens pertany un present que podríem canviar.

En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d’un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l’arrel convulsa encara.

(Contraportada)


Enmig de la quotidianitat continuo la bugada, premo el botó i engego l’assecadora,
roba i roba a voltar, parets llises, color blanc i marfil,
és l’estiu.
La magrana, la figa i la castanya esperaran encara uns dies,
i el més calent a l’aigüera.


Estrofa


Et masturbaves, i jo em masturbava
Veient-te escórrer, i m’escorria jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s’hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.

I dels Quaderns de la derrota (1) que molts tenim i acumulem, malgrat no ho diguem,
aquest poema:

Davant la mar, sota la lluna gran,
amb un amor per a tota la vida,
amb un amor de molt fondes besades,
amb un amor de darreries tèrboles.

Si cregués en l’astrologia diria que la constel·lació verge és la que més li escau a aquest poeta. Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993).



4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Diria que sí a tot el que has escrit, fins i tot estic de canvis bibliotecaris, fins i tot l´he traslladat a una habitació de parets blanques.En una cosa difereixo , les meves figues no han esperat al setembre, tot l´agost m´han endolcit els matins.

I d´Estellés...què dir? Si tot ho diu ell.

macondo ha dit...

Quanta assertivitat i aquiescència, això és bo! El blanc queda bé amb tot, no?
Et diré un secret, jo també n'he menjat a l'agost, però les de setembre, per a mi, són millors.

Téro ha dit...

Hola macondo, vinc des del blog de la País Secret.
Jo també subscric les teves reflexions...
El passat és incorregible com ho és el futur...
i pensar que de vegades perdem el pressent intentant corregir passats i futurs...!!!

Ara tinc el propòsit de reviure els quinze dies que he passat al Senegal sense corregir ni un minut i així tornar, d'alguna manera, al present d'aquells dies.
Et convido a acompanyar-me
:)
petó

macondo ha dit...

Benvinguda a casa meva, ... i és que són incorregibles...ja t'acompanyo en el teu viatge, bonic blog i endavant...