Pàgines

diumenge, 27 de febrer del 2011

Certificat de primavera


¿Us agrada escriure amb la ment? A mi sí, omplo el full en blanc, resseguin les línies rectes perquè l’escriptura no es torci. No és no, una tabula rasa, és plena de continguts que matisen el que escric, ho revisa i ho modifica, sense ordre ni concert. Bé sí, concert sí, que hi ha ordre encara que no ho sembli, perquè a hores d’ara, ja tothom sap, que les aparences enganyen, qui seria tan absurd que cregués el contrari?
Al matí, la primavera ja ha arribat, avançada sí, però primavera, qui ho discuteix? He tallat dues branques de mimosa que perfumen l’ambient, des del gerro adjacent. Que no falti el ram de tulipes, a casa mai, des dels temps del Continent sempre hi són, i les plantes de verd resplendent.
Les tendres fulles de nenúfar ho certifiquen, la primavera ha arribat! Què podria contrariar-les? Cap artifici pot aturar la natura.
Dino amb la mar amb calma i una brisa lluent.
Ametllers i cirerers ho certifiquen, la primavera ja és aquí...

5 comentaris:

PS ha dit...

He hagut de sortir a fora a certificar-ho, hagués jurat que el cirerer tot just gemmava, i és així.
Veig que a casa teva ja aneu més avançats que a casa meva, que ja és dir...
Tan si ja és aquí com si s´estronca, benvinguda sigui.

Macondo ha dit...

Les gemmes dels cirerers s'entreveuen, les prímules o primaveres de jardí ja les tinc florides, la lavandula o flor d'espígol s'ha enlairat cap al cel, la prunera farcida de flors blanques i gemmes encara per florir...i el vent del nord endarrerirà el curs de la floració, però no les estroncarà definitivament sinó que les alentirà en espera de la bonança de març. La primavera reposa, però el jardí ens mostra que ja és aquí.

(Cap retret a en Jordi Recassens, ni a la Chris, ni a la pruneta, ni a la Marta...ara que ja deia jo que el quillo pelao no donaria gaire de si. Tens raó quan tens la novel·la a les mans ja no la pots deixar.

PS ha dit...

Bé, em sembla que tenim un jardí clònic, pel que expliques...menys el cirerer.

Tu espera i veuràs de quina closca ens ha sortit en Bad Boy...no m´estranya que hagi sortit com ha sortit.Bé, jo em quedo amb en Biel...i la seva mare...quin tros de dona... encara que, com a sogra, molt americana ella.La Cris em va empatxar una mica amb tanta modernitat i excel·lència, i ...paro ja, que semblarà un culebrot.
Jo crec que en algun moment de la vida tots tenim una mica cada personatge, si més no de passada.

( ah, i menció especial pel "cameo" de la M.Mercè Marçal!)

Macondo ha dit...

Ja, ja sé de quina llavor va sortir en Bad Boy, en aquest punt en va entusiasmar encara més l'entremat , l'última pàgina la vaig tancar ja fa dies. De fet, me la vaig llegir en un tres i no res. El que volia dir sobre cap retret és exactament el que tu dius que tots tenim una mica de cada personatge, és clar que d'uns més que d'uns altres, o algun tret d'un personatge més accentuats que d'altres. Però més que els personatges i les seves circumstàncies, allò que em va sorprendre més és quan el narrador o escriptor col·loca entre claudàtors el que ell pensa sobre un fet o situació, i no saps si ell mateix esdevé encara un altre personatge, com s'anomena això, mise en abyme?

PS ha dit...

Potser que sí que se´n digui així, a mi m´ajudava a posar-me més en situació.
M´alegro que t´hagi agradat. No sé si és molt exagerat però diuen que és de les millors novel·les que s´han publicat darrerament. El que veig és que tot i la senzillesa aparent hi ha molt de treball de camp, molta documentalització, moltes hores de treball.I tot i així te la veus d´un glop.