diumenge, 4 d’octubre de 2009

A la recerca del temps perdut (amb un tallat, entrepà de pernil i diari)

El meu avi polític pescava en el mateix mar on Ava Gardner es banyava a la pel·lícula Pandora i l'holandès errant. Els pobles de la Costa Brava, sembla ser que el nom prové de Ferràn Agulló, (entre Blanes i Port-Bou) durant l'estiu eren un poti-poti de toreros, cantaores de flamenc(sovint catalans d'origen), nòrdiques amb biquini, estrangers borratxos fins altes hores de la nit, i gent del poble de mirada distant que es resignaven amb un cert escepticisme, com aquell que veu passar una desfilada de moda i no podrà comprar mai aquells vestits estrambòtics que s'hi veuen. De nit, després de sopar, s'anava a ballar sardanes, hi anaven, sobretot, els estiuejants de Barcelona i alguns indígenes, i sempre, hi havia un estranger maldestre que volia integrar-se al preu que fos.

A la zona hi havia una taverna Los Tarantos on cantava Esteban die Stimme aus Costa Brava, segons deien a l'època els programes televisius d'Alemanya.

Les cançons que repicaven en el meu cervell eren les de Manolo Escobar Mi carro i el Porompompero que les senties encara que no volguessis, és a dir l'Espanya més “canyí”.Aquestes eren les que se sentien a altes hores de la nit. Abans tocava sardanes a la plaça de la Vila, amb les cobles del moment, ara al Museu de l'Empordà hi ha una exposició sobre el mite de Pep Ventura.

Entre aquest poti-poti musical passava els estius de la més tendra infantesa.



2 comentaris:

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

Hola, saps alguna cosa de l'Esteban? Es poden aconseguir discos seus? Vaig veure com sortia en un documental sobre la Costa Brava a tv3 i em va semblar interessant. Gràcies.

macondo ha dit...

No, em sap greu, però jo també vaig veure el reportatge de tv3, i em va portar molts records d'infantesa. M'he passejat pel teu blog i el trobo molt interessant. Hi passaré de tant en tant.