Diu una llegenda gitana que a les antípodes, per l'efecte mirall, podem trobar la nostra ànima bessona, aquella que ens comprèn i sense parlar pot llegir el nostre esperit i fa que ens trobem a gust amb la seva companyia. El sud i el nord no són oposats, però sí que juguem al mateix joc que els reflexos invertits dels espills. També la infantesa i la maduresa són com dos pols oposats però alhora complementaris. En aquest mateix instant, escolto el xiulet de "l'esmolet", és el mateix que de petita em feia tremolar i que representava "l'home del sac". Ara sé que, una furgoneta, segurament, de gitanos intenten fer diners venent matalassos. Quan era petita, imagino que imaginava un home amb un gran sac carregat de nens i nenes que no menjaven. Jo no era una gran menjadora, i aquest recurs d'atemorir, i, a més a més afegir que se te'n portarà un gitano, ha creat en mi, i en molts altres, aquests rebuig que se sent per aquest poble. Tots som gitanos, ja que quan parlem ho fem donant sentit a paraules que només nosaltres entenem, i que tenen referents propis i difícilment compartibles. Així, les antípodes són els altres i el seu entorn que, alhora veiem com a ànimes bessones però que no deixen d'ésser, només, un reflex en un mirall.
1 comentari:
Tampoc hi crec gaire jo en les ànimes bessones, però sí en l´efecte mirall, encara que a vegades ens hi reflectim una mica borrosos o esbiaixats.
M´ha agradat la reflexió, i sobretot el record d´el xiulet de l´esmolet, de l´home del sac i dels gitanos que es posaven a sota casa meva tocant el manubri. Records d´infantesa que també són part de l´efecte mirall, per què no?
Publica un comentari a l'entrada