És sabut que, quan mirem només veiem allò que volem veure i, quan escoltem només sentim allò que volem sentir. I d’aquesta manera tan banal reprenc de nou aquest blog, amb l’excusa de dir allò que sense veu es pot expressar i no escoltar.
Com molts matins surto a esmorzar al bar, avui fa un dia preciós, les muntanyes fumegen tots els colors dels esquimals. Aquells colors i tonalitats de blanc, gris i negre que som incapaços de distingir per manca de costum. Mentre prenc el meu cafè disfressat amb una mica de llet, menjo quelcom i repasso el diari del dia, m’enfonso en les converses que se senten en l’ambient. Rememoro aquella cançó “Al calor de l’amor en un bar” que sempre que entro en un bar haurien de posar, o no. Moltes vegades les converses alienes són d’allò més interessant, i no és per xafardaria que les escolto sinó perquè sovint no tens altre remei si no és que vols canviar de taula. Avui la parella de la taula del costat, molt educada, m’ha demanat el seient lliure per poder-hi posar els abrics, d’aquesta manera amb les mans lliures es pot parlar millor, ja que la gestualitat ajuda al desenvolupament de la conversa. Entre xiuxiueigs d’ella i paraules més entenedores d’ell he anat seguint la conversa poc pacífica que anava sorgint. Un reguitzell de retrets en boca d’ell, i molts silencis i paraules soltes en l’altra boca. A ell se li entenia gairebé tot degut al seu volum de mascle amb els andrògens alterats, li retreia que no s’implicava, que no li feia costat, que no sentia res, que no s’interessava per la parella; tot plegat barrejat amb un vocabulari farcit d’expressions on ressaltava la paraula “puta”. És clar que, no directament: “fes-ho d’una puta vegada”, “és una puta merda”, “és la teva puta decisió”. I entre puta i puta anava vomitant totes les seves queixes, que no havia fet el pas d’anar al psicòleg, que no havia decidit mai fer res seriosament... D’ella poques paraules he pogut arribar a entendre, excessivament calmada per la situació i de forma indolent anava escoltant les queixes de l’altre.
Egoistament he sortit contenta del bar perquè està a punt de ploure i, el so de la pluja és molt més gratificant.
Com molts matins surto a esmorzar al bar, avui fa un dia preciós, les muntanyes fumegen tots els colors dels esquimals. Aquells colors i tonalitats de blanc, gris i negre que som incapaços de distingir per manca de costum. Mentre prenc el meu cafè disfressat amb una mica de llet, menjo quelcom i repasso el diari del dia, m’enfonso en les converses que se senten en l’ambient. Rememoro aquella cançó “Al calor de l’amor en un bar” que sempre que entro en un bar haurien de posar, o no. Moltes vegades les converses alienes són d’allò més interessant, i no és per xafardaria que les escolto sinó perquè sovint no tens altre remei si no és que vols canviar de taula. Avui la parella de la taula del costat, molt educada, m’ha demanat el seient lliure per poder-hi posar els abrics, d’aquesta manera amb les mans lliures es pot parlar millor, ja que la gestualitat ajuda al desenvolupament de la conversa. Entre xiuxiueigs d’ella i paraules més entenedores d’ell he anat seguint la conversa poc pacífica que anava sorgint. Un reguitzell de retrets en boca d’ell, i molts silencis i paraules soltes en l’altra boca. A ell se li entenia gairebé tot degut al seu volum de mascle amb els andrògens alterats, li retreia que no s’implicava, que no li feia costat, que no sentia res, que no s’interessava per la parella; tot plegat barrejat amb un vocabulari farcit d’expressions on ressaltava la paraula “puta”. És clar que, no directament: “fes-ho d’una puta vegada”, “és una puta merda”, “és la teva puta decisió”. I entre puta i puta anava vomitant totes les seves queixes, que no havia fet el pas d’anar al psicòleg, que no havia decidit mai fer res seriosament... D’ella poques paraules he pogut arribar a entendre, excessivament calmada per la situació i de forma indolent anava escoltant les queixes de l’altre.
Egoistament he sortit contenta del bar perquè està a punt de ploure i, el so de la pluja és molt més gratificant.
2 comentaris:
De les converses al bar, al tren, a l´autobús se´n podrien escriure
novel·les senceres.Moltes vegades són més interessants que el llibre que puguis estar llegint en aquell moment mentre fas el trajecte o esmorzes.
El que és perillós és quan un mateix és el protagonista de la conversa, i notes com les "parabòliques" van boges buscant senyal.El millor sempre és rentar la roba bruta a casa, però a vegades és inevitable...
Res del que es diu a casa, s'escolta al carrer, ni cap novel·la és capaç de reproduir la complexitat de la comunicació humana;i és precissament aquesta dificultat el que la fa excepcional.
Publica un comentari a l'entrada