De viatge

A l’estació dels sept-places de kedougou, per anomenar-ho d’alguna manera, perquè allò no s’assembla ni remotament a cap estació coneguda com a tal, ja que només era un petit descampat amb un munt de cotxes-ferralla, apedaçats per tot arreu, hi arribà la Magda a les quatre de la matinada acompanyada amb una lot, per què els carrers eren foscos i plens de tolls d’aigua de la pluja de la nit anterior. Aparentment no hi havia ningú, de sobte aparegué el vigilant que dormia dins la garita en forma de taüt vertical, sense cap arma, o bé sí, un pal que en representava la funció.

Més endavant veié que en la majoria dels cotxes i dormia gent, eren cotxes dormitori. Li havien dit que el primer cotxe sortia cap a Tamba a primeres hores de la matinada, però la realitat va demostrar que el primer cotxe no va sortir fins allà les deu del matí. La urgència per marxar, la feu creure en els seus desitjos però la crua realitat es va imposar a les seves necessitats. Pensava que la vida només es troba en la quietud, en el no moviment d’un trasllat, d’un viatge, s’equivocava. Cap a les nou va aparèixer la segona passatgera, una dona rossa, d’uns cinquanta anys, que desprenia un aire de quietud i de tranquil·litat sorprenents. Es va pensar que era una turista més, però n’anava errada. Després altres passatger varen omplir el cotxe i marxaren, creuant la carretera del Parc de Niokolo-Koba. És el matí i a la nit quan els animals presenten més activitat, i així es pogueren observar un parell de grups de micos, facoquers, antílops..., molts més animals que els que es podia veure de dia dins el parc. De camí a Tamba, la dona rossa li explicà que era dels EEUU, d’Iowa, que era antropòloga i que s’havia estat un parell de mesos observant els ximpanzés que vivien als voltants del parc. Que convivien amb els pagesos autòctons sense gaires problemes, i que els grups havien augmentat des de la seva última visita ara feia dos anys. Per ella, era la quarta vegada que venia per estudiar els ximpanzés d’aquesta zona. Pocs mesos després d’aquest encontre va sortir un reportatge al National Geographic. Es pot dir que hi va haver un punt d’unió entre totes dues ja que a la Magda sempre l’hi havia interessat l’antropologia, potser més la social i cultural, però que en el fons no era tant diferent del que era l’especialitat de l’americana. El seu anglès era net i s’entenia perfectament, amb la qual cosa no varen tenir cap problema comunicatiu, i segurament no tant per l’idioma sinó per una sintonia que anava més enllà de la llengua. De fet, cadascuna de nosaltres va deixar l’Àfrica en el mateix moment, l’últim taxi el varem compartir, ella fins l’aeroport i jo fins l’hotel a l’espera d’agafar l’avió l’endemà.

Cap a les onze del matí arribada a Tamba, on esperàvem agafar un altre cotxe fins a Dakar. Però ai làs! No n’hi havia cap, només hi havia un mini-bus que no marxaria fins que s’omplís, i en això sí que són extremadament democràtics els africans, o millor dit els diners no sobren per pagar més places que les que corresponen a cada vehicle. Un dels sacrilegis que vaig cometre alguna vegada -encara deuen riure quan ho recorden- va ser pagar més d’una plaça per poder marxar més ràpid, per a mi el temps compte, corre i se’n va, per a ells el temps forma part de la seva vida entesa com a paciència, resignació, necessitat, cicle vital i misèria econòmica.

Després de poca estona varen aparèixer tres turistes més, i aquest sí que ho eren, cosa que es va demostrar al llarg de les dotze o catorze hores que compartirem en el següent sept-place no oficial que van contractar per a ells, també eren turistes americans però en a aquest cas canadencs com em van fer saber després. Quan els vaig sentir parlar en francès pensant que eren europeus, innocent de mi, els vaig dir que si compraven el tiquet del mini-bus marxaríem abans tots plegats, l’americana, els altres africans, ells i jo. Tot molt demòcrata, però no, ells eren molt nacionalistes i, en part tenien raó que arribaríem abans, i només varem arribar abans els que teníem prous diners per comprar el tiquet del cotxe-pirata, que feia la competència als semi-oficials amb un preu fix per tothom igual. Així que, l’americana i jo varem pagar el preu del mini-bus i del taxi-pirata, els canadencs orgullosos d’haver pagat només el del taxi, i els africans van haver d’esperar-se, vés a saber quantes hores perquè s’omplís el mini-bus. Cadascú content amb la seva sort i continuà el viatge.

Els tres canadencs no anaven junts, eren una parella i un que viatjava sol, joves tots tres d’uns vint-i-cinc anys més o menys. La parella estava estudiant medicina al seu cinquè any, i en la seva visita turística destacaren les deficiències de la sanitat senegalesa: que eren bruts, que no desinfectaven els instruments, que estaven rovellats, que l’entorn no era asèptic, etc. Calia fer tants kilòmetres per constatar aquests fets? Poca cosa més va sortir de la seva boca en tot el viatge, però els seus cossos parlaven i molt que parlaven. Ella era tibada, absent dins del seu i-pot(poder) que no va deixar d’escoltar durant tot el camí, aire de domini i superioritat, ell era un pobre noi sense veu ni vot, li consultava el que s’havia de fer en cada moment. En un descuit i gràcies als milers de sotracs de la carretera que hi ha entre Tamba i Kaolak, es va obrir un moment la guantera del cotxe, creien que només ells havien vist l’arma que s’hi guardava, i amb un joc de mirades i mitges paraules ell li preguntà si creia convenint baixar del cotxe a mig camí. Ella amb seguretat creguda li digué que no. I així sense més, l’incident només quedà a les nostres tres ments.

El noi, era també un bon element, li vaig preguntar a què es dedicava i em va dir que treballava per l’ONU a Dakar, no era un turista però es comportava com a tal. Jo puc mantenir una conversa en anglès amb una certa fluïdesa, i amb una mica més de dificultat en francès. De fet, amb l’americana no tenia cap problema de comprensió, en canvi, amb ell i en anglès em costava entendre’l i li vaig remarcar. Em va contestar que, ell havia estat profe d’anglès i que ja s’havia cansat de fer esforços per parlar amb més suavitat i vocalitzar per tal que l’entenguessin. Bona resposta! Vaig pensar. Acabes d’apuntar-te deu punts en el meu rànquing d’idiotes. I seguírem parlant, és clar, a voltes en anglès, a voltes en francès, fins que es va adonar que la meva llengua materna no era ni l’un ni l’altre, que era el català perquè Barcelona ciutat de moda es parla aquesta mena d’idioma, i que com que també era espanyola devia parlar l’espanyol. A continuació em va dir que ell també parlava castellà, bé doncs, provem-ho. Ni dues frases seguides. Seguim la conversa, a què et dediques? Sóc professora de filosofia, de quina especialitat? Professora de batxillerat. Resposta: ah! Generalista. S’acabava d’apuntar deu punts més. Continuava ell, jo encara no m’he llegit La Fenomenologia de l’Esperit de Hegel, ja es nota ja, pensava jo. I em va venir a la ment, el comentari del meu professor quan va entregar-me el treball sobre l’esmentat llibre: -Aquest treball és com el llibre de Hegel al principi s’entén tot i al final no s’entén res. I és que si l’heu llegit, Hegel podia escriure més d’una plana sense posar ni un punt i ni una coma. Com ara Günter Grass que quan començava a escriure li feia molta vergonya cometre faltes d’ortografia.

Més conversa, per dir-ho d’alguna manera, i en aquesta oficina de l’ONU, què hi fas? Un estudi mediambiental, ah!, un estudi mediambiental a Senegal! Crec que el millor estudi que devia fer va ser aquell viatge en cotxe de dotze hores en el que quan vaig arribar a la dutxa de l’hotel tenia la cara i tot el cos negre dels fums dels tubs d’escapament de cotxes i camions enganxat a la suor del meu cos.

Criticava que els dirigents senegalesos s’havien gastat els diners que l’ONU havia destinat per reparar la carretera de Tamba a Kaolak, que per si no hi heu passat mai, no us ho recomano. És dels pitjors trajectes que he fet a la meva vida de viatgera, no per què no estigués asfaltat sinó precisament perquè ho estava a trossos. Hi ha uns sotracs que hi cap una persona sencera amaga a dins.

I els sotracs van tenir la culpa, o en part, d’un altre accident durant el viatge. Els pirates del taxi, havien d’aprofitar el trajecte i treure’n més benefici. Així que, compraren quatre sacs de carbó a l’inici del trajecte perquè era més barat que a la capital. Però sense pensar que estava fet de poc. Carregaren els sacs a dalt del cotxe juntament amb l’equipatge. Després d’uns quants kilòmetres, i sense conèixer les lleis de la física, el carbó es va encendre de nou, bé de nou no, ja que encara no havia acabat del tot la combustió. Sort que una brasa va caure per la finestreta del cotxe a la samarreta del canadenc, i es va cremar, ell no, la samarreta. S’atura el cotxe amb immediatesa, baixem tots tant de pressa com podem, descarreguem els sacs a la carretera, els fiquem als sotracs-tolls d’aigua per remullar-los, i els guiris ho filmen, una aventura més que ensenyar als amics quan arribem a casa, des d’aquest país llunyà, d’un altre continent, i tant brut com el carbó.